Crec que a aquestes altures de la pel·lícula res hauria de sorprendre'ns. Però la vida real no funciona així. I aquí tenim, fa una setmana, una entrevista a l'actor, guionista i productor Matt Damon, amb motiu de la presentació de la seva última pel·lícula al costat del seu amic Ben Affleck, que ens deixava perplexos explicant com funciona avui la indústria del cinema. O almenys, certa indústria del cinema.
En les seves pròpies paraules: "La manera habitual de fer una pel·lícula d'acció que ens van ensenyar era que normalment hi ha tres escenes clau. Una en el primer acte, una altra en el segon i una altra en el tercer (...) Ara ens diuen: podem incloure una escena espectacular en els primers cinc minuts? Volem que la gent es quedi". "Repetiu la trama tres o quatre vegades en els diàlegs".
Quina és la trista realitat? Les produccions de Netflix –i segurament no és l'única– estan pensades com a pla secundari i donant per fet que l'espectador està més pendent del mòbil que del que sigui que està passant: explicacions òbvies, narrativa molt bàsica, falta de subtilesa...
Al final, en un món tan polaritzat com el que vivim ara, tot sembla ser molt més fàcil. No fa falta que ens queixem més sobre la política, perquè vivim en una dictadura. És igual en quin país residim. La dictadura de l'estupidesa. De la quantitat sobre la qualitat, on és més important realitzar pel·lícules per a gent a qui no li interessa el cine i que mira aquestes pel·lícules com qui escolta música de fons que preocupar-se per elevar el llistó i oferir-nos productes que ens facin pensar.
He dit pensar? Perdoneu, serà que aquestes últimes nevades i el canvi de temperatura m’han donat febre. Mentrestant? Als aficionats de veritat, que els bombin. Però bé, amb la música passa el mateix. I si no, mireu el reggaeton. Com els dic, no sé per què em sorprenc. És evident que ara el mercat apunta als mateixos consumidors que escolten els àudios de WhatsApp al doble de velocitat.
De totes maneres, com que m’he proposat que enguany intentaria centrar-me en les coses positives, aquí va una llista que pot ajudar una mica: El padrí. The Shining. La taronja mecànica. El club de la lluita. El silenci dels anyells. 2001: una odissea de l'espai. Blade Runner. La llista de Schindler. Pulp Fiction. Cantant sota la pluja. Casablanca. Algú va volar sobre el niu del cucut. Manhattan. Magnòlia. Psicosi. Un dels nostres. Allò que el vent s'endugué. Mulholland Drive. Tauró. La finestra indiscreta. Els set samurais. La vida és bella. Ciutadà Kane. Braveheart. Gladiator. Matrix. Forrest Gump. Cinema Paradís. El bo, el lleig i el dolent. Seven. 
I per si cal aclarir-ho, en cas que algú s'hagi posat a mirar el mòbil: són pel·lícules. I obres mestres de la història del cine.