Vam venir a Andorra el 2010, després d’unes xerrades interessantíssimes amb Albert Pintat, aleshores cap de Govern, i amb Josep Peralba, el carismàtic i visionari director general de Crèdit Andorra fins al 2018. L’Albert i el Josep ens van explicar, en el context d’un reportatge econòmic que la nostra agència va publicar sobre l’obertura econòmica d’Andorra, que Andorra volia diversificar la seva economia i anhelava atraure gent de fora compromesa amb el país.
La meva dona i jo, que havíem viscut a més d’un centenar de països, ens vam deixar convèncer, ja que buscàvem una escola francesa per a les nostres filles nascudes a Madrid, i volíem acostar-nos a França sense viure-hi. Andorra i la seva situació estratègica, a prop de dues cultures que ens agraden, els seus tres sistemes d’educació i la seva seguretat ciutadana, ens va semblar que ho tenia tot. Vam descobrir un país amb una cultura molt més tolerant i segura d’ella mateixa i de la direcció que havia pres que la seva veïna Catalunya, que inicialment havia captat la nostra atenció per la dimensió cosmopolita de Barcelona.
Des d’aquesta obertura econòmica del 2010, passant pel govern socialista del Jaume Batumeu i els dos mandats d’Antoni Martí Petit, que estava envoltat d’un equip sòlid amb Gilbert Saboya com a ministre d’Afers Estrangers i un llarg nombre de ministres provinents del sector de les finances, el país es va obrir al món, i va tenir un èxit rotund a l’hora d’atraure inversors actius estrangers provinents de tots els continents.
Però avui la percepció ha canviat: els residents estrangers, em refereixo als emprenedors, esportistes d’elit i residents passius, sembla que s’han convertit en la causa de gairebé tots els problemes: que es parli castellà a les botigues, que hi hagi inflació i escassetat de xalets multimilionaris de 500 metres quadrats a Can Diumenge per als joves andorrans!
Està claríssim que qualsevol que s’instal·li a Andorra hauria de fer l’esforç per adaptar-se a la cultura del país i aprendre català, però la polèmica ha sorgit amb la nova llei, que obliga tots els residents a parlar un nivell mínim de català. Com a únic país del món on el català és la llengua oficial, Andorra ha de defensar el seu idioma. De fet, és la seva obligació. En un article que vaig publicar la setmana passada al Diari d’Andorra escrivia que hauria de fer-ho des de la confiança, sense imposar l’aprenentatge a tothom de la mateixa manera. En l’article d’avui, vull anar més enllà. El meu amic Albert Villaró em citava al seu article de dimarts passat, i concloïa així: “Ja hem vist el resultat històric [...] però allà on no arribi la voluntat col·lectiva que la llei hi faci més que nosaltres”. Si Andorra realment vol defensar el seu idioma oficial i assegurar-se que hi hagi un salt qualitatiu important en el nivell de català que s’escolta al país, cal planificar i donar els mitjans per convertir el català en una eina estratègica.
Sona bé, Albert, escriure que “s’aprecia que s’hagi abandonat l’incomprensible privilegi que dividia els residents en residents de primera i de segona”, obligant també els esportistes d’elit estrangers a aprovar el nivell A2. Però deixa’m discrepar. Si realment volem que tot això serveixi per a alguna cosa, una persona que treballa de cara al públic ha de parlar el català amb un nivell molt superior a l’A2 que s’exigeix a l’esportista d’elit. És evident que TOTS els residents estrangers haurien de fer l’esforç d’aprendre l’idioma del país, però al ritme que demani el seu lloc de treball.
Sé que em retrauran ser políticament incorrecte, però és que l’etiqueta de residents estrangers engloba casos molt diferents, i encara que s’han instal·lat a Andorra per una infinitat de raons molt heterogènies, els podem dividir en dos grans subgrups. Parlem clar: els primers volen treballar, i si és possible estalviar una mica en pau; els segons volen que els deixem invertir i viure en pau.
No té sentit, en la meva opinió, exigir-los el mateix nivell de català. Aquest esportista d’elit no és la cara d’Andorra com ho són els milers de treballadors que fan prosperar les empreses, botigues i hotels del país. Si l’objectiu de la llei és imposar un nivell tan baix que només sigui necessari saber un centenar de paraules i alguns verbs, quin sentit té, si al final l’empleat no entén una pregunta en català i si l’esportista d’elit no aconsegueix la seva renovació?
[Continuarà]