Passats els fastos del 8M, queden òbviament els mateixos debats sobre la taula. Per exemple, el de la manca de referents femenins en certes professions. Servidora pensa en la seva llunyaníssima joventut i si un referent troba a l’imaginari (en aquells temps el periodisme era eminentment masculí) era aquell baixet, lleig i rondinaire Lou Grant televisiu (a la sèrie sortia una noia periodista, però no la tinc especialment present). Al marge d’identificar-se com també baixeta, lletja i rondinaire, aquesta plumilla alguna cosa hi devia trobar en el personatge, masculí o no. La qüestió que em plantejo, i no crec pas que sigui l’única, és si de tant voler lluitar contra els estereotips no acabem reforçant-los: és el sexe (o gènere, o com coi s’hagi de dir, ja) l’única part de la meva persona que condiciona tota la meva existència?
Per exemple, i ara que hi ha qui s’ha posat a reinterpretar els clàssics amb perspectiva de gènere, porta a preguntar-se si la lectora només pot sentir-se identificada amb els personatges femenins. És a dir, per què una lectora no pot veure’s reflectida (o veure desitjables) valors que encarnen personatges masculins? Des dels orígens de la literatura: deixant de banda la seva bel·licositat (tampoc veig els mascles que m’envolten massa guerrers), per què no pot emmirallar-se una dona en els principis de l’íntegre i valerós Hèctor? Per què no pot admirar i desitjar per a ella l’astúcia d’Odisseu? Hi ha alguna raó per la qual no reflexionar, amb l’antipàtic Aquil·les, si és millor una vida curta i gloriosa o llarga i pacífica? No són condicions inherents a l’ésser humà que som? O només podem reflectir-nos en la fava aquella d’Helena?