Estic fart que em donin ordres

Estic fart que personatges grisos em donin ordres. Des de les seves guarides al subsòl dels edificis dels gegants corporatius, plenes de neons parpellejant i de pòsters on es diu “There is no place like 127.0.0.1” –i de les quals tenen permís de sortir tan sols una vegada a l’any, per Halloween– sembla que tinguin un pla per dominar el món. De moment, tan sols es troben en l’etapa de sotmetre la voluntat dels usuaris a la seva mà de ferro. El més trist del cas és que l’esmentada humanitat sembla que està encantada amb aquesta meitat de la relació, i segueix clicant amb entusiasme sobre enllaços que ens manen “Inscriu-te!” (Facebook), “Utilitza el teu compte!” (Google), “Join for free!” (Research Gate), “Sign up!” (Instagram) o bé “Uneix-te al Twitter, avui!”. 
Nois, que no vam fer la mili junts. Per quins set dòlars m’heu de dir el que n’he de fer, o no, del meu dit a la pantalla?
En el meu temps... Espereu un moment. Anava a dir que, quan jo encara em dedicava a la programació, no m’hauria passat pel cap donar ordres així a l’usuari, que tractàvem amb més respecte. Ben pensat, però, veig que les coses no eren ben bé així. Més aviat, en aquells llunyans moments dels anys 80 i 90, tots els programadors ja teníem aquest tic de manar l’usuari que faci això o allò altre.
A favor nostre cal dir que dins el seu cap el dissenyador web no es dirigeix a l’usuari. Molt al contrari, està parlant (o cridant, o cagant-se en tot) amb aquell ordinador totalment caducat que li han posat els amos de l’empresa, i aquell dimoni de compilador que prové directament del tercer cercle dels inferns, amb segell de Satanàs i tot, que tan sols sap traduir els manaments escrits en un llenguatge de programació arcà del segle tercer, si pot ser introduït en targetes perforades, tot fent el pi i anotant-les amb ploma de corb i sang del programador. És clar, dins aquest panorama postapocalíptic amb tendències gòtiques de què no s’hauria escapat ni el mateix Sommo Poeta, el lector entendrà que aquest pobre Charlot dels temps electrònics, el minion del teclat, tingui altres coses a fer que dirigir-se a l’usuari de manera més formal. 
Així, encara li podré perdonar al programador. En canvi, el publicista, qui li dicta les paraules i l’enfocament general de la plana web, sí que no té excusa, per voler dirigir la vida dels consumidors. És clar, la condueix cap allà on ell –o bé el seu amo– en pugui treure més profit. Consumiu! Millor encara, produïu vosaltres mateixos, distingits usuaris, els continguts que consumireu, amb un lleuger polsim de publicitat per damunt perquè tingui més bon gust. Us ho manem pel poder d’aquest botó que ara clicareu!
Fins aquí, la meva rabieta d’adult. Per avui. Porteu-vos bé, i vigileu què feu amb el dit.