Estima, que això mai no fa mal?

No era el títol d’una cançó, però sí les paraules amb les quals començava. Una cançó nyonya, si voleu, amb una musiqueta insípida i amb una afirmació que a molts no els dirà res o els resultarà falsa, vertadera, enganyosa  o com a mínim matisable. Estimar fa mal o no fa mal? That is the question! Suposo que les experiències personals són ben variades. El cas és que a mi m’ha vingut al cap aquesta expressió, amb melodia inclosa, mentre havia de decidir què escrivia després d’estar quasi de 9 a 21 pendent d’un judici en el qual la paraula estimar i derivats van sortir mil i una vegades. L’amor va ser un dels arguments de companys i amics per tombar unes acusacions molt lletges: era impossible que aquelles dues dones que feien més hores que un rellotge a l’escola haguessin fet mal als destinataris de les seves atencions. Per amor, van prioritzar el benestar de l’altre per damunt del seu. I no parlo de teories i bones paraules, no. Perquè per amor han patit sis anys de nits sense dormir, sospites i incomprensions. No, no les defenso, ja hi va haver un munt que s’hi van esmerçar a fons. No les coneixia, ni les conec. Estimar els va fer mal? Jo crec que no, ara bé: les va fer patir? Sí. D’això els pares i les mares en teniu experiència. Ho dic perquè és el que se m’acut més proper a aquesta manifestació de l’amor. Estimar, els va fer mal? Continuo pensant que no, ara bé, les va fer menjar-se el coco cada dia d’aquests sis anys infinits, sí. I tu què saps, nena? Sé que estimar no els va fer mal fins a convertir-les en unes descregudes de l’amor perquè no demanaran cap reparació a ningú pel patiment que els han causat. Chapeau!