Estimats Reis Mags...

Estimats Reis Mags, a diferència d’anys anteriors, aquest vaig decidir escriure-us i demanar-vos molts regals. Després d’una llarga i intensa xerrada amb el meu altre jo, aquest que em limita i m’empresona en les pors i creences que paralitzen la meva vida i no em deixen avançar, vaig guanyar la meva batalla mental i per fi em vaig sentir lliure per parlar-vos.

La sensació amb la qual ara m’expresso és desconeguda per a mi. És nova en el meu món de sentiments. Normalment, quan vull dir alguna cosa que vull en la meva vida o simplement parlar bé de mi, apareix una veueta interior que comença a sabotejar-me fins al punt que em fa sentir culpable i em provoca una paràlisi. No puc seguir parlant. No em surt parlar. I és perquè aquesta veueta no calla i no para de dir-me coses com ara “què fas demanant això, tu no estàs a l’altura per poder-ho tenir”, “això no t’ho mereixes, no ets tant per tenir-ho”, “què dius, això és molt difícil que ho aconsegueixis, és impossible per a tu”, “no et fa vergonya demanar tant veient com està el món”, “necessites molta sort perquè et passi això, i tu no la tens”, “és impossible aconseguir aquests objectius que et planteges perquè tu no tens les qualitats per a això, hi ha gent molt millor que tu”, “no et valoris tant, que no ets tant, sigues més humil i bona persona, no arrogant...”

Davant d’aquesta descàrrega d’arguments tan abusius sense opció de respondre, perquè la veueta es fa constant i dolorosa en el temps, l’única opció que sempre he tingut era callar i morir emocionalment en el meu propi patiment. Mai vaig saber com silenciar aquesta veu del mal. Però aquest any, com us deia, Reis Mags, he aconseguit vèncer la meva batalla contra la veueta del mal i donar-me per primera vegada permís per demanar, demanar, demanar sense límits.

Estic obert a un món, el meu, que sigui gran i il·limitat, infinit i ple d’abundància, prosperitat i plenitud, de molta felicitat i goig, de circumstàncies meravelloses per a mi, de situacions alegres i rialleres, d’amor, molt d’amor. I us he de reconèixer, Reis Mags, que jo mai m’havia sentit així com ara. Estic en un núvol. Per primera vegada a la vida estic demanant, desitjant sense posar-me barreres, sense jutjar-me moralment, sense lligams, sense nusos, sense pors. Per primera vegada estic sent lliure en la meva ment. Em sento bé demanant coses grans i belles per a mi, entenc que em mereixo tot el que el meu cor anhela perquè ja que l’Univers m’ha donat l’oportunitat de viure aquesta aventura anomenada vida, tinc dret a viure-la.

M’adono, mentre us escric aquesta carta, que mai havia sentit aquest sentiment tan lliure per la meva existència, per modelar-la i donar-li forma intencionadament. Alhora, analitzant i reflexionant sobre el meu entorn i ambient, em faig conscient que la gran majoria de la gent, per no dir gairebé tots, tenim una tendència a no demanar, a no desitjar, a no obrir-nos a viure la gran aventura de les nostres vides perquè pensem que no som prou i que és molt difícil aconseguir-ho. La veueta mana fins que despertes.

Quan despertes, com a mi m’està passant ara, veus la llum, fas un clic, obres els ulls després de la letargia i dius: “Uau, soc aquí per viure una cosa gran, i així ho he de demanar a la vida.” Tant de bo m’hagués adonat molt abans. No hauria perdut tant temps, no hauria patit tant, no hauria maleït la meva vida. El problema era jo, que no sabia que estava sent subjecte d’un empresonament mental. M’havien raptat i m’havien empresonat. Vivia mort veient com passava el temps de la meva vida de forma rutinària i monòtona.

Reis Mags, estic molt emocionat perquè he despertat i soc lliure. Per això vaig demanar-vos com a regal que totes les persones d’aquest món despertin com jo, que es facin conscients de les seves vides i demanin, demanin, demanin sense parar. Tots ens mereixem ser feliços.

Moltes gràcies per escoltar-me Reis Mags. Us estimo molt. Feliç viatge!