Estimats Reis Mags…

És el moment, i els ho hem de demanar, que Ses Excel·lentíssimes Majestats treballin una mica. I com que els demanarem que ens portin cultura, potser caldria que fóssim una mica menys ortodoxos de l’habitual i que els que vinguin siguin els altres reis mags. Invocarem Lear, Macbeth i Otel·lo. Crec que tots estaríem satisfets, més o menys. Com quan érem petits i escrivíem la carta amb tota la il·lusió del món, encara que sabéssim que ens podien portar carbó si no ens havíem portat prou bé. Així que som-hi. Crec que ens hem portat regular, però també que gràcies a tot això alguna cosa hem après.
Som-hi, dèiem, que la gent té moltes coses a fer i si no, no arribaran a totes les cases.
Estimats Reis,
Aquest any ens hem portat tan bé com hem sabut en aquestes circumstàncies i en aquesta nova normalitat. Hem fet el millor que hem pogut. I encara que davant del vici de demanar hi hagi la virtut de no donar, farem bona la màxima que diu que per demanar que no quedi. Voldria que ens portéssiu una cultura brillant, enorme i enriquidora. Els demanaria també criteri perquè a l’hora de buscar els nostres programadors, responsables, crítics, tècnics, assessors i directors, sabéssim apreciar de veritat les virtuts i les necessitats, que cadascú de nosaltres sàpiga on ens hem posat per ajudar d’una manera concreta i efectiva.
Voldria demanar-los molta feina, que totes les entitats culturals mirin els artistes del país, les idees i les creacions de proximitat, de Quilòmetre Zero, les ganes de desenvolupar dintre de casa projectes de llarg recorregut, que mirin els professionals que estan formats i que tenen el cul pelat de treballar, a qui sobren ganes de créixer i evolucionar per saber trobar exactament el que cal buscar.
Voldria demanar una mica més d’unitat al sector, mirades netes, ganes d’unir opinions, de buscar la humilitat que ens permet demanar ajuda i col·laboració, que siguem menys superbs, més nets. Quan siguem capaços d’unir-nos, serem invencibles. Voldria demanar-los una política cultural a l’altura de la nostra realitat, que els artistes se sentin emparats per les lleis. Que els estatuts, les legislacions i les polítiques culturals vagin una mica més enllà del sol fet de programar aquesta o aquella actuació: hem de ser capaços de gestionar el nostre treball sense trampes, sense revolts, sense laberints administratius.
Els voldria demanar que siguem capaços de visualitzar la necessitat de ser i d’estar aquí per ser forts. Que els que es troben a fora del país buscant un futur diferent siguin conscients de la importància dels que estem aquí generant espais, i que els que estem aquí vegem la importància dels que han marxat a fora i els sapiguem generar oportunitats.
Voldria demanar-los més espais públics i també privats per poder desenvolupar projectes sense que calgui haver d’anar a pidolar una subvenció. De vegades no calen diners, sinó disposar d’un espai adequat per generar els nostres projectes. Voldria demanar-los una producció pública forta, arriscada, de qualitat i responsable, no només per generar aquestes oportunitats, sinó per aconseguir que les oportunitats que es generin arribin a tots els públics.
Voldria demanar-los una crítica constructiva, unes xarxes socials actives, uns periodistes culturals que s’involucrin i ens ajudin a créixer. Un públic generós i amb criteri, un entramat viu que reclami sempre més qualitat.
Voldria demanar-los que els joves, les generacions que encara s’han de formar, s’interessin i busquin les seves referències més enllà de les plataformes digitals, que trobin herois de carn i ossos entre els artistes que tenen més a la vora. Que es cruspeixin tots els estímuls culturals que els més veterans siguem capaços d’oferir-los.
En resum, els voldria demanar a Ses Excel·lentíssimes Majestats que facin el favor de passar per casa nostra i ens omplin el 2021 de bona cultura, de cultura segura, de cultura intel·ligent.
Ah! I també voldria el vaixell pirata de Playmobil.