Estiu al poble: viure per explicar-ho (I)

La canalla, per llei, hauria de passar un mínim de quinze dies al poble, a l’estiu. D’aquesta manera els iaios podrien malcriar-nos com cal i, a més, els infants desenvoluparíem certes habilitats des de ben petits. Certament, hi ha coses que si no s’aprenen abans d’una edat determinada no arriben a consolidar-se mai. Jo vaig anar-hi per primera vegada amb uns tretze anys i per poc que no visc per explicar-ho.

Per començar, l’estómac d’un púber urbanita no està preparat per resistir les fartaneres a ca les tietes. En el meu cas parlem d’un llogarret del sud d’Espanya, i les maratons culinàries arrencaven a mig matí, en el precís instant que creuaves el llindar, amb l’oferta d’alguna cosa per picar. Picant picant es feia l’hora del dinar, i el personal entrava a matar amb els entrants, que deixaven pas a un plat principal a base de molta carn roja, d’alt contingut en greixos i una densitat molecular que ni surt a les taules. Seguidament, és clar, la pregunta-xantatge emocional de la mort: “¿Que no t’agrada, rei...? No menges res...” “No, tia, si tot és deliciós, però estic tip...” Tieta amb ulls de xai. Capitulació. “Vinga, va, un cullerot...”. Ja era pell de conill: abans no m’havia cruspit la segona andanada d’estofat la germana del pare em tenia menjant, literalment, de la seva mà: “Ja has acabat? Nen, estàs molt prim... Què us donen, a la ciutat? Porta, que et faig un ou ferrat i un parell de trossos de llom...” Mentre me’l prenia de les mans, m’aferrava al plat com Di Caprio a un salva vides del Titànic, però estava tot perdut. Per finalitzar, postres: rosquilles, llet fregida, natilles amb galetes Maria... “Que les he fet expressament per tu, així és que ja pots endrapar. No em facis aquest lleig...”. Jo, contenint els espasmes estomacals i les basques, intentava fintar i sortir per cames de l’emboscada, però no controlava el meu cos. A banda, la tieta no em perdia de vista, i quan feia el gest d’abandonar la cadira sense haver arrasat amb tot, preparava a terra un mantell ritual i el ganivet de tallar pernil per fer-se l’harakiri: la pobra no podia suportar la vergonya que ningú s’aixequés amb gana de la seva taula...

Només un cop comprovava científicament que no quedava ni una engruna em permetia aixecar-me i, com pogués, arrossegar-me a fer la migdiada. Total, era incapaç de moure’m, a fora queia una solana de justícia i calia fer lloc per a l’entrepà quilomètric que m’esperava per berenar: calia agafar forces pel tomb en bici amb la colla de bèsties del poble. Si, com els herois medievals, volia guanyar-me el dret de tornar a casa, únicament hi havia una forma: provar la meva vàlua i fer-ho pel meu propi peu, no en ambulància.