Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Professor

 

 

Estiu al poble: viure per explicar-ho (i III)




Com altres anys, la darrera setmana d’agost s’encavallava amb la primera de setembre, i l’únic cartutx que ens quedava, la Festa Major, escampava per l’aire el tuf a temuda normalitat, que s’atansava amb lentitud i certesa paquidèrmiques. Adeu a les expedicions en bicicleta, l’última de les quals em va deixar tan desfigurat que la mare, abans de permetre’m creuar el llindar de casa,va posar com a condició fer-me passar un test d’ADN i una prova de reconeixement ocular.

El dissabte de festa tothom sortia de bon matí per fer, al llarg d’hores, el tradicional tour pels bars, on cada beguda anava reglamentàriament acompanyada per una tapa. Al migdia, després de vomitar per fer espai al dinar pantagruèlic en família, becaina preceptiva per preparar-me en cos i ment per la tarda de pub, en singular: només n’hi havia un, fet que afavoria fer coneixença amb la resta de jovent que venia en tromba procedent de les localitats veïnes. Al vespre vaig fer els honors per primer cop a la vida amb el Bacardí amb taronja, i amb els sentits alterats a causa de la barreja vaig extraviar-me repetidament abans d’arribar a bon port, no sense picar diverses vegades a uns quants timbres, esperar que algú tragués el cap per la porta –que sempre era a peu pla– i menjar-me’l a petons. A la nit, havent facturat el sopar XXL (que, en honor a la veritat, no s’adeia amb els meus hàbits etílics acabats d’estrenar), em vaig afegir a la colla pessigolla per anar al ball, a la plaça major. Encara que la vetllada començava bé, no va trigar a torçar-se. Com sigui que, durant la pausa estiuenca, els fills i nets dels que havien emigrat a llocs diferents inundàvem moltes poblacions de la geografia pàtria, la jovenalla aborigen estava de nosaltres, per expressar-ho amb finesa, fins a les pilotes. Parlar de mania és quedar-se curt, sobretot amb relació als catalans, que llepàvem per partida doble: a Catalunya sempre seríem xarnegos peus negres i al poble mai deixarien d’odiar-nos, per polacos. Aquesta era una reflexió que mirava de compartir amb un parell de mossos que feien mans més grans que el meu cap, en un intent de despistar-los o entendrir-los perquè no empressin les primeres per aixafar-me el segon.

Sort d’un conegut que va ajudar-me a reconduir la situació d’acord amb els costums autòctons, pagant una ronda, cosa que obligava la tropa dels nois a fer-se càrrec de les següents –va ser la darrera lliçó que vaig endur-me del primer estiu al poble. Els meus camarades de gresca també van aprendre alguna cosa: mentre desfilàvem tots cap a casa, abraçats i embargats per l’emoció del comiat, “Les nenes maques al dematí” va ressonar per aquells carrers com mai tornarà a fer-ho.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic