Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Professor

 

 

Estiu al poble: viure per explicar-ho (II)




Ja ho dèiem, fa uns dies: per a un subproducte urbà com jo, anar de vacances al poble a partir d’un cert moment a la vida no era massa recomanable, i no només per les disfuncions digestives provocades per la dieta a cals tiets.Tot i que m’esforçava per estar a l’altura de les circumstàncies i dels meus parells autòctons, estava condemnat al fracàs: per una pura qüestió de darwinisme, ells s’havien adaptat millor a un medi que a mi em resultava més hostil que la selva de Jumanji.

Al marge de castigar-me la flora i la fauna intestinal a base de menjar casolà i entrepans d’una mida i contingut que desafiaven totes les lleis de la física, i que eren un atemptat de primer ordre contra les de la nutrició, a la tarda tocava deixar el pavelló ben alt a lloms de la bicicleta. Aquest mitjà de transport, si més no en els meus anys de joventut metropolitana, a les ciutats no és que el veiéssim gaire –com a molt, en la variant de passeig, que tothom treia per fer quatre voltes mal comptades pels parcs més emblemàtics. El concepte equivalent, com a tal, no existia a les coordenades que ens ocupen, i la imatge idíl·lica d’un bicicle impol·lut, amb cistelleta per dur al berenar a la iaia a la cabana del bosc, no tenia cap relació de parentiu amb les peces de ferro antitanc, a prova de terraplens, que es gastaven per allà, preparades per travessar el desert amb l’Afrika Korps. A les vuit del vespre, sota un sol abrasador, suava com un porc mentre els meus companys ni s’immutaven: com els camells, tenien l’habilitat de regular mentalment el consum de líquids del seu organisme. Hi havia, a més, les esgarrinxades. La meva pell s’esquinçava al mínim contacte amb qualsevol superfície que no fos tendra i delicada com el culet d’un bebè. Tant és així que els de la colla m’anomenaven “el príncep”, potser també perquè l’estiu del 1988 lluïa un tall de cabell que em capacitava per anunciar galetes farcides de xocolata, enfundat en malles, però que no acabava d’afavorir-me. Els compis, en canvi, es mataven per veure qui tornava amb la bici més trinxada o amb el cos més cobert de nafres i cicatrius, que per als bestiotes de poble equivalien a medalles al valor.

Un cop, dissabte de festa major, vaig estampar-me costa avall quan encara faltava una bona estona per arribar. Els plans per a la nit saltarien pels aires si em presentava a casa fet un ecce homo, i havia de curar-me les esgarrapades, que per postres corrien risc d’infectar-se. Un dels nois va suggerir el mètode estrella entre la població juvenil de la zona: netejar-les amb orina. “Ostres, sí, ja... Però és que ara no en tinc ganes”. Algú va respondre, amablement: “Coi, no pateixis: per això estem els amics”.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic