Xerràvem entre amics sobre què s’entén per estiu i no acabàvem d’arribar a cap conclusió. Mascareta a la boca, ningú veia la ganyota de ningú. No hi havia partida de pòquer. Desconeixent si som asimptomàtics, només parlàvem per escoltar-nos. Entre copa i copa. Vam estar una estoneta així, buscant una explicació a la paraula estiu, com si fos quelcom corpori que poguessis tenir a les mans i palpar, abans, això sí, de rentar-te-les amb gel hidroalcohòlic. En aquell moment no sabíem ni quina hora era, ni quina música estava escoltant el veí, ni què seria de nosaltres. Tot fluïa. La frase més repetida va ser, “tant se me’n fot”. Filosofia semenfotista. De cop i volta: una proposta que tots van acceptar. En obrir la porta i posar els peus al carrer, en plena pandèmia, el sol i la calor ens va colpejar. Aquella meravella era... l’estiu! Hi ha molts estius i potser tots són autèntics. Abans d’aquest, hi havia els estius del solstici, el de les vacances de set dies, l’estiu dels hotels, el que passes sol o el de l’apartament llogat amb amics. L’estiu de la platja, el de les tardes a la piscina, el dels petons que no comptaves, el dels concerts a l’aire lliure, el de les rutes de muntanya o el de lligar sense fre a la recerca d’aquell amor d’estiu. Aquest és diferent. Bona part de la gent va amb la cara tapada –sembla que anem a atracar bancs o que estiguem en les pel·lícules de John Wayne!–. Aquest estiu molts, perquè d’altres encara se senten indestructibles, estem amb por, i no per les altes temperatures, sinó per un maleït rebrot que ens pot deixar amb la panxa enlaire. És una nova experiència i un nou estiu, el millor seria no tornar-lo a repetir. Passar pàgina, com amb algun amor d’estiu.