Arribat l’estiu, les notícies i les realitats omplen el nostre dia a dia d’alertes i de masses de catàstrofes lligades al foc. Vivim en un entorn de clima temperat en què ens és habitual témer, a l’estiu, sobretot en l’àmbit mediterrani, els riscos d’incendis lligats a la calor i a la mà de l’home. És cert que, a banda dels sotaboscs i dels herbots descuidats, els humans omplen molts espais naturals de materials inflamables, com poden ser restes de paper, de burilles, de compreses, de plàstics, de bateries, d’encenedors, de brossa de tota mena i de l’ús de la maquinària agrícola, com les recol·lectores, en hores de forta calor. Si a aquest incivisme o negligència, que és el causant de més del 90 % dels incendis, hi sumem que el canvi climàtic, que fa que les onades de calor siguin cada cop més intenses i llargues en el temps, ens trobem davant de la tempesta perfecta. Ajuntar tots aquests factors ens apropa a allò que és insuportable, a allò que és difícil de viure, a l’ofec, a l’infern dels estius, quan hauria de ser l’estació de la vida, de l’alegria i del farniente per a molts.
Mentre escric, vaig escoltant amb esglai un incendi mortífer que està ocorrent al sud d’Espanya, en una zona anomenada Los Gallardos, prop d’Almeria, on diverses persones han perdut la vida atrapades per les flames. I és que Espanya és un dels països d’Europa més castigats pels incendis forestals. Sense anar més lluny, la setmana passada, l’Empordà va patir un gran incendi. Molts són provocats per burilles de tabac que encenen els marges de les carreteres, però també n’hi ha per les cremes agrícoles descontrolades o, desgraciadament, per piròmans que troben en els boscos un terreny ideal per fer destrosses amb foc. També la nostra veïna França pateix de valent. Al Conflent, prop d’Illa-sur-Têt, fa pocs dies hi van cremar més de 5.000 hectàrees, posant en perill el pas del Tour de França, on els corredors van haver de fer gran part de l’etapa sense públic, ja que la població estava confinada per resguardar-se de l’incendi. Però és que França ja no només pateix incendis al seu històric i sec sud mediterrani, com la Provença o l’illa de Còrsega, sinó que la combinació de calor extrema i de mà de l’home ha desplaçat el perill cap al nord i l’oest. A tall d’exemple, aquests dies, a la Drôme, prop de Valence, es van cremar 2.500 hectàrees i, el que és més inusual, un incendi va afectar el departament del Loir-et-Cher, prop de Blois, al centre nord de França. Una zona que tradicionalment està preservada dels riscos de foc i que s’ha vist afectada de ple per un incendi estival. Alhora, incendis dels darrers anys han mostrat com els boscos atlàntics, tradicionalment més humits, també poden cremar amb fúria. I a casa nostra, dijous 9 de juliol, un llamp va incendiar un espai als planells de Sornàs, a Ordino. Sortosament, no va anar a més. I si bé és cert que a casa nostra, el Principat sembla estar protegit pel clima d’alta muntanya, l’escalfament global i l’incivisme estan canviant les regles del joc, deixant els boscos, amb un sotabosc poc netejat, en una situació de gran vulnerabilitat.
L’ofec del qual parlem no és només el de la calor i dels fums, sinó que és l’ofec de la nostra pròpia irresponsabilitat. La brossa abandonada als espais naturals, com ampolles de vidre que fan un efecte lupa, plàstics o restes de pícnics, actua com a combustible ideal quan el termòmetre frega els 40°C. Així, la solució no passa només per tenir més equips d’extinció, sinó per entendre, d’una vegada per totes, que els espais naturals comencen a cremar en el mateix moment en què decidim incidir-hi de manera poc responsable.