Fa molta calor. Sembla que si no ho repetim moltes vegades no arriba bé la informació. Estem suant a 40 graus, però sempre ho hem de dir: fa molta calor.
Esperem a la sala d’assaig. La pianista fa estona que remuga perquè li falta no sé quin cable jack–mini-jack, i la tablet no sona bé, no connecta amb els altaveus. La cantant escalfa la veu mentre col·loca discretament, a terra, uns pòsters amb la llista de cançons i l’escaleta de l’espectacle. El dibuixant arriba tard. El metro, el trànsit, els transbords… la calor. I jo, com deia Karajan, intento no destorbar massa l’orquestra.
Estrenem demà, dues funcions al festival de clàssics de torn, a Madrid. O a l’infern. Aquí fa molta calor. Ho he dit, ja? L’estiu va ple de festivals de teatre a la fresca, aprofitant espais no convencionals: antics teatres romans, runes, parcs, corrals de comèdia i fins i tot falsos teatres grecs. Festivals de molt prestigi on pots veure una companyia equatoriana fent Shakespeare, o una companyia neerlandesa amb un espectacle de creació. Companyies que suposem prestigioses, però que no coneix ningú. Com a mi, vaja, que estic dirigint un espectacle barroc al Corral de Comedias d’Alcalá.
Mentre espero que l’aire condicionat de la minisala d’assaig faci efecte, penso que els andorrans apostem poc. I que moltes de les nostres grans produccions no tenen res a envejar a aquestes companyies perdudes que esquitxen teatres de mig món.
És una qüestió de voler i de pasta.
Ho he dit en veu alta. En català. El meu pensament traïdor. Els músics i actors em miren com si estigués boig. “No passa res, pensaments en veu alta.” Qui ha de moure els fils perquè les nostres produccions puguin arribar tan lluny?
Arriba el dibuixant i comença el meu assaig. Millor que centri les idees en el moment present. Demà tindré tot el dia amb el disseny de llums i l’escena, per seguir fent divagacions en Do major. L’estiu em fregeix el cervell.
Ara recordo, mentre l’actriu intenta dir el seu text, que he d’escriure un parell d’escenes per a les visites teatrals de la tardor. No estaria jo millor a l’ombra d’un mojito, sense preocupacions de classes, direccions estiuenques mal remunerades, o distribucions inexistents? També penso, mentre la pianista fa uns petits passos de ball, que aquest estiu volia crear alguna cosa per presentar en algun lloc, rotllo work in progress. 
Per fi acaba l’assaig. Passo les quatre notes abans de trobar-nos demà, i marxem per l’ombra cap a l’hotel, que segur que s'hi està més fresquet.
Just a punt d’agafar el cotxe, rebo un WhatsApp...