Amb la  Diada de Meritxell sembla que s'acabi l'estiu: inici de curs, tempesta i tornada al col·legi. Després de passar unes setmanes de feina amunt i avall toca arribar a casa, desfer les maletes i posar-ho tot a punt. Sembla que la rutina ja és aquí. Agafo les lectures pendents, els quaderns que he passejat a la maleta i poso una mica d’ordre a la taula. També hem de condicionar la casa, posar mil rentadores, l’oficina, les plantes, que troben a faltar la companyia, i el retard dels textos pendents, que ara amb la tornada tothom té pressa, i hem d’avançar moltes coses, perquè els projectes no es dirigeixen sols. O no habitualment.
Bé, tot i que a vegades sembla que el director o directora és un ésser fantàstic que només passava per allà, i que aquella meravella que tothom ha vist s’ha fet sola, sense la mirada, la suor i a vegades la sang i algun conjur, del director o directora de torn. Discuteixo amb una companyia que, sorpresa, ha obviat el meu nom, accidentalment, i ha fet que la meva feina es transformi en creació col·lectiva.
Odio les creacions col·lectives. Us he dit alguna vegada que odio les creacions col·lectives? Doncs això. No és un tema d’ego (que a vegades va bé una mica de suport aliè) però que hi ha un pensament, una idea i una feina d’un professional que ha posat a lloc tot això, independentment de la qualitat, i és necessari dir-ho.
Tinc un col·lega que sempre es presenta com a director de teatre: “Hola, soc Pepito, soc el director” tot i que a qui s'està presentant no tingui idea què és una funció de teatre. Després de vint minuts de debat, aconsegueixo que el meu nom surti al final d’un post de xarxes socials, dient que passava per allà alguns dies d’assaig.
He d'aprendre a col·locar-me a lloc. També a deixar l’agenda en algun lloc fàcil de trobar. Així no hi ha forma ni manera d'arribar a temps a cap reunió. Setembre passarà volant, entre nous projectes, i el sudoku de coses a les quals penso que no arribaré mai, i que per alguna cosa incomprensible hi dediquem més hores de les que disposem. Miro el gener del 2026 amb certa enveja, pensant que aquest primer trimestre del nostre any, perquè l’any comença ara, és sempre un caos, un cúmul de catastròfiques decisions que hem pres a l’ombra d’un mojito el mes de juliol mentre sonava la cançó de l’estiu a un xiringuito. Ara toca córrer, segur, per poder fer amb un somriure el futur i que no es noti l’estiu que deixem enrere.
Ha sigut un bon viatge. Fins aviat!