El WhatsApp diu que he de trucar urgentment. Una de les sol·licituds que havia enviat per a una residència creativa ha estat acceptada. Em debato entre l’alegria, la por i el dubte i no recordo què estic assajant ara. A l’octubre, una setmana d’aïllament. Pensar en coses d’hivern a l’agost em genera una escalfor i una suor freda. M’imagino a la platja amb el vestuari del pessebre vivent. Em demanen amb urgència que confirmi l'assistència a la residència. No ho sé, queda molt de temps. Potser estaré mort.
Ja, diu l’altra persona. Hi ha un silenci tens. Aleshores, continua, impertinent, vindrà? El temps és només una construcció social que mesura els nostres moviments per aquesta terra que hem decidit conquerir des del nostre naixement fins a l’últim dels nostres sospirs, li dic com a resposta. Em penja. Rebo un missatge que m’insta a confirmar al més aviat possible, per correu electrònic, i si pot ser amb certa brevetat. Fa molta calor. El vestuari de pastor de pessebre vivent imaginari que porto fa efecte sauna al meu cervell. Penso què és el que realment necessito ara, i penso en un local amb l’aire condicionat en mode antàrtic.
Veig un cafè. Salvat. Assegut en una de les tauletes altes, visualitzo dues causes per trucar a la policia dels bars i fer tancar aquell local: la primera, haver de pagar quatre euros per un cafè-latte (altre dia explicaré la de cafès amb gel a l’hivern que m’he pres per no saber dir “cafè amb llet”) i la segona causa de tancament immediat: el fil musical de versions chill-out. De veritat? Cal una versió chill-out de tot? De fet, cal fer versions de Despacito? Haurien d'estar prohibides i penades per la llei.
Obro l’ordinador més calmat i reviso els correus. No contesto i tafanejo les xarxes socials. Tot i que soc fora, no deixo d’admirar la capacitat creativa que tenim a casa i, encara més, la capacitat de fer sempre les mateixes coses, amb noms diferents, en diferents llocs… o pirueta doble: al mateix lloc, i que sembli totalment diferent. Això, o la capacitat andorrana per programar tres o quatre concerts (o el que sigui) alhora. És digne d’estudi. Sembla que a l’estiu el nostre criteri ha minvat amb l’escalfor i tot el que passa al carrer ens sembla bé. Quines ganes de marxar a la platja, de descansar la vista a l’horitzó, i no pensar en l’art. Només a no morir ofegat per una onada. Els que no sabem nedar bé perquè de petits la nostra mare ens va apuntar a bibuix i pintura en lloc de natació, vivim més. Tenim més respecte pels titulars. Jo, sempre que dubto, penso en la notícia: “Idiota que no sabia nedar mor ofegat per un corrent al costat de la boia”, i em passen les ganes.
Així he refredat el cervell. Ara ja puc estrenar el que sigui que estava fent. Demà marxo. Tinc sort: a Cadis hi ha un teatre romà a peu de platja, i vaig cap allà. Arribo al cotxe i tinc una nota al parabrisa...