El viatge cap al sud se’m fa llarg. La nota al parabrisa del cotxe era del productor, que no portava el telèfon i volia parlar amb mi. Després d’estrenar a la capital ibèrica, hem de posar rumb al sud. Aquest estiu sembla un no parar de coses sense sentit. La companyia de flamenc que havia dirigit a l’hivern tenia problemes amb l’espai i tocava fer de bombers artístics. Un teatre romà a la platja pot sonar molt romàntic, però poc pràctic. Cap allà anem. L’idiota del director, o sigui jo, i el productor, a veure quin pal s’ha trencat.
Viatge. Sis hores. En silenci. Bé, en silenci jo, perquè ell no ha parat de parlar en tot el viatge. A vegades s’agraeix la conversa, però quan la companyia és una mica imposada, és molt pitjor aquesta sensació de bucle de paraules. A més, això fa que no desconnectis de la feina: “Hem de registrar el text de l’obra a la Societat d’Autors”. No li puc dir que allò és un desastre i que tinc la sensació que no és una cosa que em representi gaire, però com que no deixa de parlar, tampoc puc debatre. En un altre moment em diu: “Hem d’aprofitar més les subvencions”. Gairebé m’estavello contra un camió de tubs de ferro a l’estil Destino Final. Millor no li dic res. Però quan comença a parlar de futbol, no puc evitar obrir la boca: "Hem de parar a fer un cafè". 
No trobo cap àrea de servei que li agradi, i acabo per entrar a un poble, sortint de l’autovia, per acabar al passeig marítim del poble, que ara no recordo. Mirem de fer-nos forts a la barra i demanar dues cocacoles. Em fixo en la clientela estiuenca del local. Quina horterada, això de l’estiu. Si podem establir els outfits més dolents de la vida, tots arriben a l’estiu: samarretes sense mànigues retallades amb les tisores del peix, o la nova moda de les samarretes d’equips de futbol exòtics; xancletes o crocs; pantalons curts de flors; barrets de palla de publicitat de beguda alcohòlica, i ulleres de sol de mirall, amb colors al·lucinògens.
La beguda passa fresqueta i sortim de pressa. Em fixo en les banderoles que pengen dels fanals del carrer i que fan la promoció local. S’hi celebra el Festiplatja, amb un munt d’actuacions de grups locals a la vora del mar. Arriba just després del Festifamily, amb actuacions per a tota la família del casc antic, i abans del Festimascotes, amb actuacions per a famílies amb mascotes al parc del poble, que és cosí germà del Festiclassic, el festival d’arts clàssiques que se celebra a les ruïnes romanes. El penúltim. Just a continuació ve el Festimodern, una mostra d’arts contemporànies i de nous creadors de la zona en unes antigues fàbriques. Em quedo bocabadat. Recordo que tinc pendent tancar la programació del Festicoses. Quines ganes que acabi ja l’estiu. El viatge continua i penso que ja queda poc, l'última parada.