Com una premonició, com si no ens n'adonéssim, l'estiu torna. I nosaltres aquí. Aquesta temporada estival no toca fer vacances. Aquest dret gairebé diví, no està permès quan algú ha de vetllar per la cultura, com un superheroi de pa sucat amb oli.
En fi, que aquí estem, a 42 graus, pensant que hem de fer moltes coses i aprofitant els aires condicionats dels cafès d'especialitat. I només és juliol. Tocarà passejar pels comerços que tinguin l'aire posat i escriure al costat d'un cafè amb gel.
És veritat que no sortir et fa agafar el gust per les coses bones de la calma, de la soledat i de no trobar-te amb guiris amb samarretes sense mànigues. També de patir cada dia els estralls de l'estiu, com mirar la publicitat del Circ du Soleil i pensar en aquesta oportunitat perduda de tornar a posar Radio Andorra de moda per als turistes, i no saber si era tan difícil cercar la col·laboració d'algú que en sabés, per fer un guió i una proposta dignes d'admiració, més enllà de les músiques, el gong i les piruetes habituals. Per sort, podrem anar de museus i, allà sí, a l'edifici d'Encamp, visualitzar la posada en escena tecno-retro, tan encertada per retornar-nos el sabor d'aquella emisora del Principado de Andorra. Potser un bar al jardí on es feien les barbacoes de l'edat d'or de la ràdio, seria el reclam ideal per tenir un oasi cultureta aquí mateix.
Tots aquests pensaments em venen mentre camino per l'ombra, amb una poma fresqueta a la mà. A grans mals, grans remeis. La tarda comença dura, perquè la migdiada estival, Tour de France inclòs, no em va gaire bé. He tingut malsons: em feien pagar per veure una mostra de final de curs i no portava efectiu. Un grup de nens, desesperats per mostrar la seva història, cridaven perquè volien que el públic els pagués el berenar. Potser no calen unes vacances al Carib, només un canvi d'aires i deixar de pensar en el curs que s'allunya, i començar a planificar rutes per la muntanya, les piscines comunals i els vespres d'estiu, de rock, de jazz, de dansa, de clown, de teatre, de museus, de sabors, de nens, de jardins, de grans, de petanca o del que sigui que puguem aprofitar. Potser gaudir d'un estiu domèstic no sigui una mala idea.
Arribo al meu destí. La sala d'assaig m'espera, no tant per deixar surar el meu meravellós art, sinó per la molt noble feina de posar ordre al caos de material, vestuari, attrezzo i textos que han esperat pacientment que les classes s'acabessin per trobar, mai més ben dit, el lloc correcte. El moment de fer art estival arribarà, perquè si som aquí és perquè les funcions que tenim aquestes setmanes no es faran soles, tot i que a vegades sembli que els espectacles no tenen direcció i que sigui cosa de màgia que, sobre l'escenari, apareguin les històries.
Que dur va ser l'hivern, i que hortera és l'estiu. Crec que faré un altre tallat amb gel, llet de civada i sacarina... que, si no em mata la calor, ho farà la desídia alimentària que em produeix la dieta. Però això ja ho explicaré un altre dia... ara he de crear un monòleg, que és el que està de moda...
