El cotxe portava deu dies al taller. Deu. Era la tercera vegada que hi entrava a la recerca d'una peça perduda. Una arribava malament, l'altra arribava defectuosa. Només ens quedava fer un sacrifici als déus perquè la tercera peça arribés bé. Però, com que no disposava d'una Ifigènia a mà, la tercera peça tampoc no va arribar a temps. L'oracle, en forma de mecànic, ens va dir: “Jo no faria cap viatge amb el vostre cotxe.” Evidentment, les paraules dels oracles sempre són misterioses i difícils d'interpretar. Què devia voler dir? El viatge no es podia ajornar. Per arribar a l'Albada, no ens quedava cap altra opció que llogar un cotxe. Un cotxe que no és teu per fer un viatge que no saps si hauries de fer. Vam sortir tard, per variar. La família ens esperava, com una Penèlope a Sitges, sense tapís però amb gaspatxo, i encara calia completar tots els rituals previs. La primera part del trajecte, fins a deixar les provisions, va ser senzilla. Però la segona... la segona només la coneixen els déus. Barcelona és una Ilió estranyament buida en aquestes dates. Sort, vam pensar, en trobar una plaça de zona blava just davant de la botiga on havíem d'anar. No era un viatge només de plaer. Entre obligacions i encàrrecs, aquella plaça semblava un missatge diví: "Va, que no tot ha de sortir malament". Les coses modernes i ser un idiota sovint van de la mà. Podia haver anat al parquímetre? Sí. Però vaig decidir que fer-ho des de l'aplicació era molt més còmode. Cants de sirena: "És més fàcil... només has de fer clic... Continua."
Una hora després, havent batallat amb animals, disfresses, dependents incapaços de tramitar un tax free i alguna discussió amb la meva pròpia tripulació, vam tornar a buscar el cotxe. “No hi era. Com? Que no hi era”. Allà ens esperava el triangle de la grua municipal. Només quedaven dues hores perquè comencés l'Albada. Vaig protestar, vaig plorar: “Maleïts! Jo havia posat el tiquet! Tenia l'aplicació! Per què? Què voleu de nosaltres? Què hem fet malament?” Doncs perquè la matrícula enregistrada era la del meu cotxe habitual, la meva nau Argos, que descansava tres-cents quilòmetres més enllà. Jo conduïa un cotxe de lloguer, amb una matrícula diferent. Un petit detall. Una matrícula estrangera. Una Circe camuflada. Vam córrer fins al dipòsit municipal esperant trobar-hi el cotxe i alguna ànima compassiva a qui explicar la confusió. No vam trobar ni una cosa ni l'altra. El cotxe encara no havia arribat i, al dipòsit –o a l'Hades–, els déus havien decidit substituir les persones per finestretes i pantalles, com si Tiresias, cec,  hagués estat redissenyat per una empresa de digitalització. Una veu remota et guiava mentre completaves el ritual de pagar, religiosament, el tribut corresponent. Suats, desesperats i maleint la nostra sort, finalment vam aconseguir arribar a un destí més amable. Calipso ens esperava en forma de funció teatral. Durant unes hores vam oblidar la grua, el dipòsit i les pantalles. Però encara no havíem tornat a Ítaca.
Vull dir... a Sant Julià.