Al final, sempre hi ha un moment per a tot i, en dos mesos d’estiu, era difícil no trobar una setmana de vacances. Pensió completa, allotjament amb piscina, a prop d’un parc nacional i festa organitzada cada nit. No és per fer enveja, però quan vius del teatre i guanyes tanta pasta com jo, et pots permetre aquest tipus de vacances: a casa dels teus pares, al poble. Sempre hi ha hagut classes. No em queixo, era per fer l’acudit.

La família s’ha de cuidar i, si tens uns dies, escapar-se a la Manxa és una bona opció. Hi esteu convidats: aquí, en aquesta terra de pas, sempre hem estat molt d’acollir, d’herois rurals a artistes perduts. Tot i que toca obrir l’ordinador una mica cada matí, per allò de mantenir l’ordre i la consciència, mai no és el mateix. També pels 453 graus de calor que tenim en aquesta meseta. El cap es permet sortir dels laberints als quals l’obliga la rutina estival andorrana.

A les portes de setembre, les rutines estiu-only acaben, comença el run-run de la nova temporada. Miro l’horitzó d’aquestes terres, que ja comencen a semblar un mantell verd. A poques setmanes que el raïm toqui terra, desapareix l’àrida postal de camps terrosos en espera de la verema, i l’escriptura és una mica més amable. Els cossos s’han relaxat i els cervells cerquen les noves batalles que venen. Molins, diria Sancho, però sabem que són gegants.

Apurant, a més, els darrers dies, torno a tenir gana. Aquesta dieta que porto, a base de llet d’ametlles, pomes i patiment, no ajuda a tenir l’esperit preparat per a la vida. No es pot ser combatiu sense xocolata. Aprofitant l’estiu d’interior, voldria agafar noves idees que a les muntanyes sempre queden lluny: teatre barroc, cova, revetlla o corrala són termes molt més calorosos del que solem tenir entre mans i que ara, per poder descansar, fer un gir de conceptes pot anar molt bé.

Potser és això el que necessitava: recordar que el teatre no sempre comença en una sala negra, amb una reunió de producció i un Excel que no quadra. A vegades comença en una plaça amb cadires de plàstic, en una persiana mig abaixada per la calor, en una conversa a la fresca o en algú que et diu que allò ja ho feien els seus avis, però que ara ningú no ho vol fer perquè no hi ha pressupost.

Miro els molins i penso que Sancho tenia raó: potser no tot són gegants. Alguns són només molins, problemes amb unes aspes molt grans que fan soroll quan bufa el vent. Però també hi ha gegants de veritat: la mandra, la por de provar coses diferents, la sensació que tot ha de néixer ja acabat, amb dossier, cartell i subvenció concedida.

Tornaré a les muntanyes amb quatre idees desordenades, alguna paraula nova i moltes ganes de menjar alguna cosa que no sigui una poma. No sé si d’aquí en sortirà un espectacle barroc, una revetlla, una visita teatral o una corrala andorrana amb vistes al Pirineu. Però almenys, entre tanta calor i tanta pausa obligada, he recordat que encara em ve de gust inventar coses. I això, a punt de setembre, ja és prou bona notícia.