Viatjar a l’estiu té molt de viacrucis i poc de descans: quina classe de vacances són aquestes en les quals cal aixecar-se a les sis del matí per pujar a un bus, recórrer un munt de quilòmetres, baixar i... vinga, a visitar coses. I dues hores més per arribar a l’hotel després de passar calor, que no hi ha temperatura agradable ni a Islàndia. A sopar al bufet lliure, aquest invent diabòlic. A molts ens haurien de prohibir l’entrada igual que a altres els prohibeixen entrar als casinos o als bingos. Hi vas per menjar un gaspatxo i acabes amb un plat de paella, una pizza, un bistec amb patates fregides i assaltes el sector de les postres. Està tot tan ben presentat que a veure qui es passeja per davant de les safates sense tastar res.
Per això alguna vegada entra el desig d’estiuejar, però de veritat. D’avorrir-te amb dedicació exclusiva, sense rellotge, sense telèfon mòbil i sense ordinador. Però amb televisor. Perquè ens hauríem perdut imatges com les del jugador de la selecció espanyola, Merino fent davant de Trump el seu ball ridícul i l’espectacle amb un Tom Cruise motivacional que semblava escapat de Magnolia, aquella pel·lícula ambientada en la vall de San Fernando, a Los Ángeles. Encara que està urbanitzada perquè cada cop que a la final del Mundial s’oferia un plànol aeri del MetLife Stadium veiem un descampat envoltat d’autopistes.
A l’última escena de A dos metros bajo tierra sortia Claire Fisher marxant amb cotxe i incorporant-se a una d’elles perquè vivia a la quinta força. Allà on hauria d’estar el portaveu d’Habitatge al Congrés espanyol, Alberto Ibáñez, recordant que hi ha una llei per impedir que empreses i fons d’inversió com Eleven Future, de Ferran Torres, puguin comprar cases per especular. Amb xous com aquests a la tele no és estrany que el Cirque du Soleil perdi espectadors i el turisme, viatgers.
