¡Esto es Cuba, camarada!
Bon dia a tothom,
Els que em coneixen ja m’han sentit pronunciar aquesta frase moltes vegades –amb accent cubà, per cert– quan parlem de temes relacionats amb el nostre país.
Dos països petits, amb sortida limitada geogràficament, amb una massa funcionarial desorbitada, amb una burocràcia exasperant i inoperant, i amb un proteccionisme brutal que mata qualsevol iniciativa no alineada amb el poder. La meva convicció és que a Cuba manen –o manaven– els germans Castro, i aquí els quatre que manen també castren.
Fa uns dies em va arribar una carta de Govern que m’obligava per llei –juntament amb 1617 empreses més– a proporcionar tota una sèrie d’informació privada de la meva empresa –des de número i sous d’empleats a compres, vendes i inversions del meu negoci– a una empresa que en farà una estadística ves a saber de què. Una informació que per altra banda ja tenen tant la CASS com el Govern i que m’obliga a perdre un temps que no tinc i a fer una feina que poden fer ells perfectament. I a sobre es passen pels daixonses tota la protecció de les meves dades. Esto es Cuba!
Un Govern que publica per activa i per passiva que et treguis la signatura electrònica per agilitzar els tràmits de documents i a l’hora de la veritat qualsevol tràmit al Comú, a Govern, a Immigració... has de presentar els documents físics... Esto es Cuba! Un Govern que malgrat els clams del país per la manca brutal de personal manté la seva política de fronteres tancades a sang nova i amb ganes de treballar per seguir mantenint dropos que ningú no vol. I en lloc de regular les activitats hoteleres, de restauració, de lloguer de pisos per incentivar la bona imatge de cara al turisme i al benestar del ciutadà prefereix fer els ulls grossos per no fer mal al castrisme local. Esto es Cuba!
Un Govern que fa una “obertura econòmica” (sic) i que posa tants impediments i tanta burocràcia inútil que cap empresari amb dos dits de seny i provinent d’un país normal perdrà ni cinc minuts a fer-nos cas. Per això només entra qui entra. Deu ser perquè no vingui algú amb idees més noves i potser brillants i desmunti el xiringuito d’alguns. Jo, per exemple, per muntar una empresa ubicada en un ordinador vaig haver de contractar un extintor per llei. Encara estic pensant on me’l penjo quan surto de casa.
Un Govern que culturalment ha destrossat els entorns de protecció dels monuments protegits per salvaguardar l’edificabilitat dels seus votants i que prefereix comprar l’art de grans patums al preu que sigui i ignorar els creadors i artistes del país relegant-los a petites mostres locals sense cap possibilitat de projecció exterior de la cultura andorrana. I per demostrar que la saga política continua, només ens cal mirar els candidats –possibles– a caps de Govern de les pròximes eleccions:
1. Josep Pintat, dels Pintat de Sant Julià, anys i panys remenant les cireres al Comú i a Govern, ara s’associarà (diuen) amb Virtus Unita (els ultravaledors de l’andorranitat: amén).
2. Jordi Gallardo, a qui encara recordem com a cadell del Partit Lliberal. Ara és el cap i s’associa amb el Partit Socialista per poder fer la guerra a DA.
3. Xavier Espot, la cara amable del Govern Martí i autèntic kamikaze de DA. És qui haurà de treure les castanyes del foc de vuit anys de martinisme.
4. Jaume Bartumeu (SDP), l’incombustible. Excap de Govern, ex Partit Socialista. Ja només li queden els incondicionals més incondicionals.
Esto és Cuba, camaradas! I si no, que algú em digui alguna activitat pública que es pugui fer sense demanar permís a un comú o a Govern (o parapública, evidentment), haver d’omplir un reguitzell de papers inútils i esperar un temps exasperant perquè al final decideixin el que el partido vol.
Au, bon dia tingueu! I Viva Cuba!