Estranya plenitud

Arran dels sentiments contradictoris que li desvetlla Nadal, preferiria desaparèixer i regressar quan s’hagi restablert la normalitat i ja no es feliciti per amabilitat o per convenció. Considera que el millor de les festes és que, malgrat que rarament els bons desitjos es converteixen en accions al dellà d’almoines per remordiment de consciència, circula un somni potser ingenu que ell creu que hauria d’apropar-se a la sinceritat i allunyar-se del cinisme. En qualsevol cas, s’apel·la a la pau i a la germanor en una utòpica comunitat d’interessos i responsabilitats. Per això la temptació de rebel·lar-se el paralitza al moment de prendre decisions aparentment tan senzilles com ara comprar un producte innecessari o no adquirir-lo. Es debat entre l’íntima subversió i la pràctica docilitat que el fa claudicar també a conseqüència de l’esperit de sacrifici, la timidesa i una generositat innata i apresa.

S’agafa a la barana d’un pont, acluca els ulls i recorre una platja d’hivern, seu damunt unes roques, observa un crepuscle encès. Allà s’evadeix, anota reflexions en una llibreta, dialoga amb records i esperances, abasta conceptes inabastables: amor, bellesa, bé, felicitat… I sospesa el fet de no voler posseir les coses, tenir la raó ni sotmetre a ningú.

Sota la lluminària urbana accentuada pel gran vespre, l’home sembla un passejant il·lusionat que cerca regals fabulosos que ell considera que majoritàriament serveixen per atresorar vanitat. Menges exquisides per satisfer la gola. Roba i accessoris per alimentar egolatries i afanys d’exhibir-se. Joguets… S’atura davant un aparador magníficament adornat. La urgència de les resolucions el corseca. I el somriure trist que esbossa denota subtilment l’angoixa d’haver de realitzar compres no premeditades. Haurà de maldar per tal que les adquisicions no siguin massa barates ni excessivament cares i més funcionals que no pas inútils.

Llavors li sobrevé una crisi aguda d’ansietat, fuig corrents i puja a un autobús que l’aproparà a la platja imaginada. Reflectit al vidre de la finestreta veu el rostre desencaixat de James Stewart. Sent les emocions extremes del personatge de Que bonic que és viure, la necessitat de combatre la brutalitat de la cobdícia i l’ambició desmesurades mitjançant troballes de valor incalculable, conquestes pacífiques, plantejaments d’enigmes vitals i humils contribucions que se sumen a la divinitat que nia transitòriament en nosaltres en els instants immortals en què ens uneix una sensació d’estranya plenitud. Contempla la sensibilitat, la intel·ligència, la curiositat i l’audàcia. Esborra la desconsideració, l’estultícia, la indolència, la covardia. I de sobte torna a ser a fora de l’establiment solidari. En obrir la porta deixa sortir George Bailey, carregat de paquets. Sona una campaneta, alça la vista i, rere una claraboia, distingeix l’àngel Clarence que li pica l’ullet, entusiasmat.