Dimarts passat, fent un entrepà a Ponts, veig en un diari lleidatà la notícia que el secretari de Mobilitat i Infraestructures català, Marc Sanglas,  s’havia reunit amb el seu “homòleg”, David Forné. Van acordar “explorar vies per impulsar estudis ferroviaris” per “connectar Andorra amb l’exterior”.
No vaig poder evitar relacionar aquesta esperançadora gran notícia amb el record d’aquella –publicada el juliol del 2008– de la demanda del ministre d’Ordenament, Xavier Jordana, a la ministra Magdalena Álvarez que el ministeri de Foment analitzés la possibilitat de fer arribar l’AVE fins a la Seu d’Urgell. I és que, de “visió estratègica”, sempre n’hem anat sobrats, els andorrans.
L’estratègia ha jugat un paper preponderant en les cícliques i volàtils preocupacions de la classe política-econòmica dominant. Un aeroport en terra andorrana va ser motiu d’estudi del govern d’Albert Pintat, seguint les passes d’estudis previs de viabilitat de l’aeroport al camp de tir de la Rabassa i d’un estudi intitulat Criteris per a l’elaboració del pla de desenvolupament dels aeroports d’Andorra (octubre del 2004). Aeroports així, en plural: aquí no ens moquem amb mitja màniga!
Les prudents recomanacions de l’estudi lliurat per l’Organització Internacional de l’Aviació Civil (OACI) el novembre del 2007 semblava que haurien estat suficients per a refredar definitivament les fantasies dels Ícar andorrans. Però no! A la ment del lector està la porfidiosa insistència de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis amb la tabarra de l’aeroport d’Envalira-Grau Roig. L’OACI va haver de pronunciar-se una altra volta sobre la seva inviabilitat.
Aquest enfocament delirant de les infraestructures no afecta només les de “desenclavament” amb l’exterior. A partir de l’any 2000, la grandeur també guia la ideologia dels planificadors del territori: xarxa viària, infraestructures energètiques, etcètera. El Pla sectorial d’infraestructures viàries del 2003 és una mostra d’una planificació feta sense seny i sense disposar de recursos de finançament. Vint anys després no s’ha executat ni el 25% del previst al pla. Un pla que en algunes qüestions arribava al més petit detall, però que no deia qui i com es pagaria la festa. Així, vam poder assistir a la situació rocambolesca de no començar a parlar del finançament del túnel de les dos Valires fins que estaven pràcticament acabades les tres primeres fases de l’obra: finalment la festa (més de 160 milions d’euros, és a dir, dues vegades i mitja el previst al Pla sectorial) es pagaria pel mètode alemany, traslladant a les generacions futures la càrrega.
En la seva teoria del deliri, el desaparegut psiquiatre Carlos Castilla del Pino feia la distinció entre imaginació i fantasia. En la fantasia el subjecte es replega en si mateix fins al punt que la realitat virtual suplanta la realitat real. En la imaginació, el subjecte es representa mentalment “actuant en la realitat”, de manera que es prepara per a intervenir en la mateixa de la manera més eficaç per a obtenir els seus desitjos i objectius. Com que els successius  governs de DA estan secs d’imaginació, com que no saben ni volen preparar les intervencions necessàries en la realitat, la substitueixen per fantasies. 
La més recurrent és que la idea del país es pot “comprar als tècnics”. El darrer exemple és la licitació per “realitzar l’estudi d’implantació i el pla sectorial d’infraestructures d’un sistema de transport públic urbà de viatgers segregat” (la sintaxi és de Govern). 
La qual cosa torna a demostrar que el delirant no comet errors: viu en l’error.