Amb el bàtxelor creat fa deu anys no n’hi ha prou per exercir i, per col·legiar-se, el Col·legi d’Advocats exigeix una titulació que l’Estat no ofereix. Ma mare estarà contenta. Encara no ho sap, però es podrà estalviar de repintar un pany de paret. Hi podrà penjar un quadre, si ho vol. De 1.200 centímetres quadrats, més o menys. És just el que ocupa el diploma que acredita haver superat el bàtxelor en Dret. Ara per ara, és per a l’únic que serveix. Per fer bonic. Que sí, que està molt bé això d’acumular coneixements i apostar per la formació continuada. Mirin, en puc estar fins i tot orgullós. Però no n’hi ha prou. Encara avui, estudiar Dret a través de la Universitat d’Andorra (UdA) serveix de ben poc. Pragmàticament, almenys. Ara per ara, el títol garanteix un diploma i un parell d’encaixades de mans (encara que siguin a contracor). Res més. I que quedin clares un parell o tres de coses: ni vaig matricular-me abans-d’ahir ni tinc ganes de tocar els nassos gratuïtament. Més senzill: les coses s’han d’explicar pel seu nom. S’han de fer saber sense embuts. Això sí, m’he esperat per fer pública la meva queixa a tenir el títol al sac i ben lligat. Que vist com està el pati…

Un resum ràpid. Per ampliar coneixements més que per cap altra cosa, vaig matricular-me el 2008 (sí, fa gairebé una dècada!) als estudis de Dret virtual que l’UdA oferia a partir d’un conveni amb la UOC. Però que quedi clar: el pla d’estudis és andorrà i, per tant, de qualsevol incompliment n’hauria de respondre algun estament del país. Res d’excusar-se amb decisions d’altres estats. Ja en parlaré. Torno enrere: em vaig matricular el juliol del 2008 per iniciar la formació el setembre d’aquell any. Llavors em van comunicar, em van assegurar, tres qüestions que crec fonamentals: el bàtxelor em permetria exercir d’advocat, el bàtxelor desplegaria tots els efectes i reconeixements d’una titulació de l’Estat andorrà, però, alhora, tindria homologació espanyola i, en breu, es posaria en marxa un màster en Dret autòcton que permetria acadèmicament tancar el cercle. Reitero: 2008.

Quin és el panorama actual: amb el bàtxelor en Dret no es pot exercir al Principat i, per col·legiar-se –i, per tant, per poder estar degudament acreditat per a l’exercici professional–, el Col·legi d’Advocats d’Andorra exigeix una titulació que l’Estat no ofereix. La UOC i, per tant, Espanya, mig se’n fot de la titulació andorrana –per exemple, no es reconeix el títol com a vàlid per poder accedir al màster en advocacia que aquesta universitat catalana ofereix– i el màster autòcton, deu anys després, encara no està en aplicació. Diuen que el febrer que ve… Diuen, diuen, diuen. I mirin que m’ho he agafat amb calma, eh. I que, sortosament, ara per ara no em cal que el títol sigui pragmàticament efectiu per guanyar-me la vida. Deu anys per cursar 180 crèdits! Deu anys i el més calent és a l’aigüera. O pitjor encara. S’imaginen que algú hagués fet el bàtxelor en sols els sis semestres que se li pressuposen? Faria set anys que s’estaria gratant… el cap esperant el màster. Per posar només un exemple. I pel mig, a més, un seguit de canvis normatius que han fet passar uns estudis que havien de permetre exercir a una formació que, a hores d’ara, és un carrer sense sortida.

El Col·legi d’Advocats i el ministeri d’Ensenyament Superior –el ministeri en la seva extensió, que per la seva cadira hi han passat tres colors polítics diferents en deu anys–, per aquest ordre, són els grans responsables d’aquest desgavell. L’UdA, és clar, també hi té la seva responsabilitat. Però, com a institució, sobretot, en paga les conseqüències. La desprestigia oferir titulacions que no tenen sortida. La desprestigia vendre naps i que després siguin cols. La desprestigia encetar cursos acadèmics com si tot fos de llums i de colors o somniant sense pensar que a vegades també hi ha malsons. Però, que quedi clar, la universitat és la menys responsable d’aquest trio fatal per al bàtxelor en Dret. I els seus professionals en són encara els menys culpables. Puc donar fe de la seva vàlua en general o, com a mínim, de la seva implicació i preocupació. Però si vostè vol estudiar a l’UdA, o hi vol estudiar el seu fill o filla per posar un parell d’exemples, si els plau, i de bon rotllo, però ben seriosament: qualsevol cosa que els ofereixin, que els prometin, que els ho posin per escrit. Mai no se sap si algú li acabarà aixecant la camisa. I no ho dic pel tutor de torn, per la consultora que se li planti al davant.

Moratòria encoberta

El Col·legi d’Advocats és el gran llast. Promou canvis normatius, imposa noves condicions, frena sense aturador el màster. Tot plegat ha comportat de facto una moratòria en l’accés a la professió. Un vet a nous professionals. Que potser ara ja són molts, que potser són massa. Però de ben segur la competència fa apujar el nivell, i si alguns dels que hi són queden a la cua doncs el que hauran de fer serà remar més o tornar a la universitat (però que no pretenguin fer el màster en Dret andorrà, eh!). Ara, diuen, sembla, el màster s’hauria definitivament de desencallar. Potser al febrer ja serà operatiu. Potser. El pla d’estudis que m’han mostrat, però, fa riure per no plorar. I encara em retronen al cap algunes paraules de fa poc d’un exdegà que culpava de tots els mals que Espanya optés per formacions universitàries de primer cicle de quatre anys en lloc dels tres que es porten arreu d’Europa i també a Andorra. Però això no és cap excusa. El bàtxelor en Dret és responsabilitat d’Andorra. El màster que hi ha de donar continuïtat, també. I un servidor es va matricular a l’UdA i no pas a la universitat de Kuala Lumpur.

Recordo com si les hagués llegit tot just ara unes declaracions de l’actual degana dels advocats del país en què, quan se li preguntava pel fet que no es puguin completar al Principat els estudis que ells exigeixen per exercir, feia l’orni i se n’anava per les branques. Deia que el que cal és que l’estudiant estudiï a l’estranger. És fantàstic si es pot. És convenient per fer obrir les ments i conèixer noves realitats. Però si aquesta és la filosofia, no cal que el país tingui una universitat pròpia. Tothom cap a l’estranger. I els diners que costa l’UdA, que s’inverteixin en beques i ajuts per a desplaçaments. I el que sobri, que contribueixi a garantir un major benestar als més desvalguts. Fins aquí, les coses al Col·legi.

Els retrets al ministeri han de passar, primer, pel fet d’haver cedit a pressions dels col·lectius professionals. Per no collar prou quan cal o era necessari. I després i, sobretot, per no preveure disposicions transitòries quan ha canviat els plans d’estudis, les normatives o les condicions. I en el cas del bàtxelor de constant referència, creat el 2008, hi ha hagut almenys dues modificacions profundes posteriors. És impensable que no s’atorgui als estudiants un període de transici­ó entre plans d’estudi quan a mig fer es canvien les regles del joc. Però aquesta sembla una característica pròpia del país. Passar-se pel folre les garanties, enviar a la paperera en menys del que canta un gall les línies mestres establertes per fixar-ne unes de noves. Retroactivament si cal. Engegant a rodar a cop d’edicte, de decret o del que calgui allò que és cabdal en el Dret: la seguretat jurídica.

En fi, que veig que m’allargo i potser que truqui a ma mare perquè em reservi el pany de paret. I vostè, amic lector, si pel que sia se li ha passat pel barret estudiar Dret, faci-ho. No li ho impediré pas. Ben al contrari. Però prengui paciència. I si fos el cas que pretengui exercir, que prevegi donar efectes pràctics al títol que persegueix, agafi-s’ho amb més calma encara. Estudiï Dret, sí, però, sobretot, esperi assegut.