L’estada de Georges Sand i Frédéric Chopin a la Cartoixa de Valldemosa va ser difícil: els locals no s’acontentaven de mirar-se’ls malament –una dona masculinitzada i que fumava!– sinó que castigaven els aires forans cobrant-los uns preus abusius, relata l’escriptora a la seva correspondència. D’aquest xoc cultural, literatura i cinema s’han fet ressò amb freqüència. Han vist The Big Country (Horizontes de grandeza), de William Wyler? Gregory Peck és un llop de mar que en convertir-se en home de secà es veu embolicat en una d’aquelles lluites ferotges entre els nadius, i acaba escaldat. La topada entre propis i estranys, entre qui ve i qui es considera envaït, és universal. És un element que les autoritats soterren, pretenen ignorar, quan presenten optimistes –si no fantasiosos–plans contra el despoblament rural. “Els pobles, quan es desertitzen es tornen fatxes. I això és perquè els que s’hi queden es pensen que el poble és seu”. Això deia l’escriptor peramolí Josep Espunyes en una entrevista a Vilaweb, presumiblement molestant corporacions de pell fina. Et voilà una altra característica dels llocs petits on tots ens coneixem: no alcis la veu, no et signifiquis, no et moguis, perquè no sortiràs a la foto. Andorra sol sortir malparada en aquests rànquings anuals sobre llibertat de premsa. Em pregunto què passaria si es poguessin calibrar les possibilitats dels ciutadans de llogarrets d’arreu, de comarques rurals i ciutats de mig pèl, d’expressar-se sense por a represàlies, ni que sigui la de sentir-se estrany en terra pròpia.
