Eufòria sobreactuada de Cap d’Any

Les revetlles de Cap d’Any sempre són una mica ridícules, no troben? Arreu hi ha una mena d’excés d’eufòria. Sembla que per totes bandes s’escampa una necessitat extrema de fer esclatar els darrers petards. Una felicitat, podríem dir, sobreactuada. Però és que aquella és la nit en què cal passar-s’ho molt i molt bé. Sopar amb barret de paper i collaret pelut, a l’estil hawaià (o d’on prové aquesta moda?). Unes quantes ampolles de vi i algunes més de cava per començar i, a la sobretaula, karaoke! Cal sentir-se estrella per un dia. Però no convé adormir-se gaire, les primeres copes esperen. Ara trobo aquest, ara trobo aquell. Potser ahir no m’hi parlava, però avui... és clar, és Cap d’Any, una data especial! I tan especial que cal fer-la molt grossa. Anem a fer unes ballarugues, però pel camí trobem unes precioses flors que fa temps algú va plantar per alegrar-nos el dia. De nit, però, potser no les veiem tan boniques. I ens empeny un desig de destrucció. Ja volen les flors pels aires (mai les hem vistes tan precioses). Però, i aquell senyal? “Vianants per l’altra voravia”, diu. Sí home! Que avui manem nosaltres i no hi ha qui ens aturi. Fes força, tu per aquí i jo per allà, i ja el tindrem a terra. Visca! Això és pura adrenalina! L’endemà ens llevem amb mal de cap. Sembla talment un martell colpejant una enclusa. De l’estómac, millor no parlar-ne. I no sé per què tenim a l’abric uns pètals violetes. Lluny es troben els herois d’ahir. Queden al davant 365 dies de penombra. Seguir el camí que tenim marcat. A menys que ens decidim a fer-la encara molt més grossa.