Era, ja saben, un festival familiar, que veies amb l’àvia, la mare i la tieta, o en colla amb els amics. Havia tingut els seus alts i baixos, havia avorrit, havia revifat... però mai havia estat tan infumable com en aquesta edició. Visualment va ser un monument a la hipèrbole, però poc imaginativa; un homenatge a l’estètica horripilant, una consagració dels nous models de cos femení que, sí, benvinguda la diversitat... si fos diversa: es tracta de seguir tallant la figura segons els patrons de moda. Musicalment, a penes una cançó no diguem bona, és que ni tan sols amb gràcia festivalera. Ni tan la madama butterfly naufragada que es va endur el premi.
Però el quid de la qüestió és que tot el que l’ha envoltat ha estat moralment execrable, una mostra d’eurocinisme de la UER (és un festival apolític? Au va, que s’ha de tenir cara dura) a les televisions (inclosos els gestos de poca volada de les televisions espanyola i belga), sense deixar-nos el televot (la reflexió és amarga: hi ha tanta gent sense un bocí de consciència?)
I no, no s’ha de tenir en absolut cap fons antisemita, fins i tot es pot assumir certa simpatia per l’Estat d’Israel, però en altres circumstàncies, no mentre el seu govern perpetra barbaritat sobre barbaritat, massacrant població civil per la via de la fam allà on no arriben les bombes.
Llàstima que la cançó d’Israel no es va alçar amb la victòria. Molt oportú el segon lloc que va salvar el culet apretat que devien tenir els de la UER i totes les televisions: imaginem una edició 2026 a Tel-Aviv? Com haurien argumentat els països la seva participació? Haurien tingut valor per fer-li el buit?
Perdó, he dit Tel-Aviv? Millor: s’imaginen un grandiós escenari a Gaza? Hauria estat el motiu perfecte per accelerar la neteja ètnica i esborrar els palestins de casa seva.
