Europa, aquella desconeguda

Previsiblement, la qüestió de l’acord amb la Unió Europea ens ocuparà l’espai mediàtic durant llargs mesos, tant abans com després del referèndum, quan aquest es produeixi. Sens dubte és bo tenir aquest debat, que en el fons va molt més enllà d’un simple acord comercial internacional. No cal que ens enganyem: si es fa l’acord perquè el poble hi vota a favor, la seva acceptació ens afectarà de ple en tots els aspectes econòmics com també polítics, amb uns efectes que probablement ni els autoanomenats experts en el tema podran acabar de preveure del tot. Com es pot ser expert en un tema que mai abans s’ha produït amb aquesta configuració concreta?

Si el poble vota en contra, igualment hi haurà conseqüències que, novament, ni els més entesos podran predir –per la simple raó que una bona part d’aquests efectes dependran no només de les teories polítiques, sinó també de les voluntats polítiques del moment. Si se’m permet abusar alegrement d’una dita d’Oscar Wilde, la política és com la moda: és aquella cosa tan horrible que s’ha d’anar canviant cada sis mesos.

En tot cas, avui voldria centrar-me més en els aspectes culturals d’Europa que no pas en els comercials o econòmics. Tot i que la UE va arribar tard a això –es veu que els fluxos de diners entre estats prevalien sobre altres consideracions– ja a partir del 1992, el que avui en dia es coneix com a Tractat de la Unió Europea estableix en l’article 3.3: “la Unió respecta la riquesa de la seva diversitat cultural i lingüística i vetlla per la conservació i el desenvolupament del patrimoni cultural europeu”. Cal apuntar, per cert, que aquesta traducció és del Parlament de Catalunya i no d’una font oficial europea. De moment, la pàgina  web oficial de normativa europea, Eurolex, no disposa de la traducció catalana ni tan sols dels tractats fundacionals, cosa que no deixa de ser interessant. 

Molt bé, doncs, però de quina “riquesa de la diversitat cultural” estem parlant, precisament? Aquí és on el ciutadà andorrà pot tenir certes dificultats. És que, enteneu, des del punt de vista cultural, Andorra no se situa pas al centre cultural europeu, sinó en algun lloc bastant cap a la perifèria. En aquest sentit, el nostre petit país és com un fidel reflex del sistema solar dins la galàxia: un lloc ben acollidor però que té el desavantatge d’estar situat a l’extrema punta d’un braç galàctic força llarg.

Sí que tenim connexions culturals fortes al nostre país, és clar. Però si hom els analitza amb deteniment, se centren sobretot en regions, cultures i idiomes de la Península. La cosa pot ser més complicada si hem de buscar veïns que parlin el polonès amb certa confiança, sens dubte. Si n’hi ha i m’esteu llegint: dzien dobry, przyjaciele!

Que la situació sigui així no és un problema, només faltaria. Però que la nostra cultura es concebi tan sols en termes peninsulars –o gairebé– sí que ho pot arribar a ser. Considerem el següent: si demà s’ha d’anar a debatre d’algun tema amb Europa, com més idiomes coneguin els nostres emissaris i més diversitat de cultures, més opcions tindran per convèncer els seus interlocutors i obtenir el millor tracte possible. Per a alguns, aquesta serà una argumentació excessivament pragmàtica, àdhuc cínica. Però no és perquè possiblement no ens agradi, que l’hem de considerar com a falsa.

Aleshores, què es pot fer? Al meu entendre, la resposta pot venir a través d’augmentar els nostres lligams amb les altres regions d’Europa, aquelles que malauradament coneixem menys no per cap culpa ni nostra ni seva, sinó simplement perquè hi tenim menys tractes. Una part d’aquesta aproximació podria ser, sens dubte, a través de facilitar l’aprenentatge d’altres idiomes que el quattuor clàssic a les escoles. I no, saber anglès no és suficient per anar pel món. També cal referències culturals per realment arribar a comunicar amb l’altre. Finalment, cal disposar dels mitjans físics de transport que facin possible aquesta aproximació. El primer vol de l’aeroport andorrà no havia de ser la ruta de Madrid, sinó cap a Maastricht.