Europa està morta

Quan arribi als 85 anys vull ser com Zygmun Bauman per escriure la meva versió d’Això no és un diari. Em serviria sobretot per reflexionar sobre l’actualitat abans que els fets més torbadors no caiguin en l’oblit. Potser no hauria d’esperar-me quaranta anys per fer-ho, però jo també, com ell, intento aplicar-me a mi mateixa la recomanació de Wittgenstein de guardar silenci sobre aquelles coses de què no puc o no sé parlar. Bauman afegeix “responsablement” (és a dir, amb la convicció genuïna que tinc alguna cosa útil per oferir), i admet que són precisament les coses de què no pot parlar les que “coincideixen, per desgràcia, cada vegada més, amb aquelles de què, avui, més val la pena de dir-ne alguna cosa”.

Potser ho hauria de fer ara...

Com a homenatge a Bauman i començant com ell també amb un atac a la política immigratòria –no l’específica de la França de Sarkozy, sinó la de tota aquesta Europa, no només comunitària, que cada vegada sembla més morta.

Morta, com va sentenciar l’eurodiputada Eleonora Florenza al Parlament Europeu. Va ser fa uns dies quan es va donar veu a Oscar Camps, fundador i director d’Open Arms: “Europa està morta en transformar la solidaritat en un crim”.

Recordem que Open Arms era fins fa poc l’única embarcació de rescat a l’àrea marítima que separa Líbia de Sicília, quan el 2016 eren onze vaixells. Recomano fer l’exercici de comparar mentalment l’extensió en kilòmetres quadrats dels 350.000 que fa el forat negre que separa l’àrea marítima entre Sicília i Líbia amb els 468 que conforma tot l’espai terrestres andorrà. Ajuda a comprendre una part del drama.

Bauman titulava la primera entrada del seu no-diari: De la utilitat de lluitar contra molins de vent. Repassava l’inici de les polítiques antiimmigratòries relacionades amb la seguretat pública que van fer tan grans Sarkozy i Berlusconi. En aquell moment, el focus de l’amenaça eren els romanins o gitanos; ara són, a més, tots els que intenten creuar el Mediterrani per escapar del terror. I, al bell mig de tot plegat, patim els efectes encoratjadors d’aquelles idees que han recalat en els discursos premiats amb representació als governs quan no directament amb la presidència d’un país.

Mentrestant, les coses importants passen inadvertides. I, “en la política cada vegada més a l’ús, les víctimes (ja siguin aquestes directament elegides o col·laterals) no són mers peons en els taulers d’escacs d’altres persones; en els jocs que s’escenifiquen en l’actualitat, també són figurants anònims i prescindibles, fàcils de reemplaçar: individus supernumeraris la desaparició o marxa dels quals cap jugador (excepte uns pocs espectadors) veurà probablement o recordarà i, menys encara, plorarà i lamentarà”. Paraules de Bauman per a una Europa morta.