Europa ha perdut la memòria

M’entretinc a consultar unes estadístiques sobre l’emigració europea. Anoto que entre 1820 i 1920, més de quatre milions d’italians van emigrar als Estats Units, on durant el mateix període van arribar 32 milions d’europeus. Fins al 1900 havien emigrat a l’Argentina sis milions d’europeus, la majoria espanyols i italians, i tres milions més al Brasil. Els britànics emigraven a Austràlia i, de 1801 a 1921, vuit milions d’irlandesos van fugir, forçats per la misèria, als Estats Units.

Diguem, per resumir, que en el curs d’un segle i mig més de seixanta milions d’europeus emigraren fora del continent a la recerca de millors condicions de vida. Els temps han canviat. Amb totes les crisis i problemes que es vulguin, la Unió Europea ha millorat les condicions de vida dels ciutadans dels seus països. Europa, doncs, ha passat de ser una zona geogràfica productora d’emigració a ser-ne receptora. La causa és evidentment el millor estatus econòmic i social dels seus habitants en comparació amb els dels veïns africans i asiàtics. Permeteu-me que, per ignorància, deixi d’al·ludir a les causes concretes d’aquest creixement econòmic i que obviï certes sospites sobre si, en part, aquest creixement no s’ha aconseguit amb l’explotació injusta dels recursos de països subdesenvolupats, els de la gent que ara vol emigrar. El fenomen és natural; tothom vol fugir de la misèria per aconseguir una vida millor i més digna. Ara en diuen emigrants econòmics. Unes malaurades guerres a l’Afganistan, l’Iraq i sobretot Síria han agreujat extraordinàriament el fenomen migratori. Els sirians emigren no per millorar la vida sinó només per salvar-la. Així s’explica que conscientment milers i milers de persones, grans, vells i petits, sans i malalts, s’arrisquin, enfrontant-se amb la mort, a creuar el mar en embarcacions fràgils o improvisades, moltes de les quals naufraguen.

Alguns dels països asiàtics veïns, com el Líban i Jordània, han donat unes proves de solidaritat extraordinàries envers els refugiats i n’han acollit centenars de milers malgrat la relativa migradesa de la població acollidora.

A Europa la cosa canvia. Salvant Alemanya i Grècia, que han tingut una política receptiva i jo diria que generosa, els altres països de la Unió Europea, més ben dit la mateixa Unió Europea, han mostrat la seva cara més egoista davant d’aquesta migració. Els polítics han optat per les indecisions, els ajornaments, les demores i els desacords puntuals com una manera de no fer res. S’ha arribat a algun conveni sobre el nombre de persones a acollir, de xifres minses i execució dubtosa. Altres estats europeus ens han ofert imatges cruels: tanques i filats amb punxes i ganivetes, mànegues d’aigua gelada i cops de porra a pobres desgraciats que viuen en la intempèrie i fugen de la mort. Algun fins i tot ha tingut la indecència d’intentar confiscar-los petites coses de valor per compensar-se de futures despeses. Per si fos poc –si les notícies són certes– han desaparegut milers d’infants refugiats que ningú sap on són.

Europa, que s’ha cansat de predicar el respecte pels drets humans, no solament s’ha tornat egoista i inhumana, sinó que, a més, ha perdut la memòria. Els europeus volen ignorar que els seus avis, besavis i rebesavis foren pobres i emigrants i que milers i milions de ciutadans van ser acollits en altres països. Ara no saben fer el mateix, incapaços, davant de la misèria dels emigrants forçats del nostre temps, mentre partits i faccions xenòfobes prediquen l’odi contra el que és diferent.

Tot serà inútil. Els murs, les tanques metàl·liques, els filats amb punxes i totes les policies del món no serviran de res davant de la desesperació dels desgraciats que fugen de la mort i de la misèria. I aquella Europa forjada amb els valors de les cultures clàssiques i els principis cristians s’haurà traït una vegada més a si mateixa.