Europa necessita canviar

L’europeisme és al llit, tot pioc. Els seus garants no es posen d’acord en la diagnosi. I per tant no sabem si la malaltia es podrà guarir o si és que ja no té remei. Que la des­afecció amb la Unió Europea està estenent-se i creixent als països nòrdics i centreeuropeus és un fet. Es repleguen dins de les seves fronteres com a protecció de tot el que hi ha fora, que –creuen– els vol fer mal. Abonat té el terreny l’euroescepticisme en un moment de crisi, en què els ciutadans i les ciutadanes veuen magrir les butxaques i miren al futur amb poques perspectives de millora. I, lluny de donar resposta a les seves necessitats, la Unió Europea ha receptat mesures d’austeritat, un medicament del tot diferent del subministrat a l’altra banda de l’oceà. La població no ha trobat cap solució, cap pal·liatiu del dolor, en la deriva en què es troba la Unió i ara tothom vol baixar del vaixell. Tothom (potser), a excepció dels més perjudicats per les decisions de Brussel·les, com és el sud (qui sap si per la idea de progrés i de pau amb què s’identifica Europa quan tenim un món en guerra just a les portes). L’evolució del malalt assenyala que, sense més dilació, aquesta Europa ha de ser reformada. Ha de ser capaç de canviar per posar-se al servei de la gent, girar full a les mesures austericides i recuperar el prestigi perdut arran dels experiments fets en els darrers anys. Europa necessita una altra medicina, adequada a la seva patologia, per evitar, com ja ens ha ensenyat la història, que en èpoques de canvi sorgeixin els monstres.