Observar forma part de la vida i és un acte que pot semblar passiu, però és un llenguatge i una manera d’entendre moltes coses, per tant, també és aprenentatge. Avui dia sembla que ens costa molt escoltar-nos i escoltar l’altre, i és que vivim en un món tan connectat que ens hem desconnectat de nosaltres mateixos i dels altres.
Avui vull parlar de la distracció d’estar tot el sant dia davant la pantalla del mòbil com a mecanisme d’evasió de la realitat. Penso que el món és una realitat que tenim davant que moltes vegades ens costa d’acceptar i el que fem és agafar el mòbil i distreure’ns amb ximpleries. Com si la vida per si mateixa no ens pogués distreure o no fos prou estimulant.
Si la vida que tenim no ens atrau, és millor que fem alguns canvis perquè amb petits passos és on s’arriba lluny. Tot això s’aconsegueix sent conscient de nosaltres mateixos i també del que fem, és a dir, deixar d’anar en pilot automàtic i trencar amb l’hàbit d’agafar el telèfon quan la cosa es complica o ens sobrepassa. Com que parlem d’observar, m’adono que quan agafo el bus o faig cua al súper, tothom té el mòbil a les mans i la cara encastada a la pantalla, molta gent entra en una realitat paral·lela en què el món que trepitja queda substituït per unes ales imaginàries que fan que entri en un portal on tot són flors i violes artificials perquè, sincerament, depèn del contingut, és tot fals o com a mínim qüestionable.
El pitjor de tot són les comparacions que fem i el mal que arriben a fer. L'scroll inconscient que fem quan no deixem de mirar reels a Instagram per exemple; vídeos de cuina (he de menjar millor), vídeos on surten cossos esculturals (he de fer més esport); vídeos de bellesa (vull aparentar menys edat); vídeos de psicologia (he de millorar); vídeos de viatges (vull viatjar més), i podria seguir fins a l’infinit.
Acabo de descriure ben bé el pilot automàtic que et fa perdre una hora mínim consultant contingut innecessari que t’ha fet més mal que bé, així que el que proposo és posar consciència a aquest tipus de conducta addictiva. Quan quedem amb un amic, estàs pendent del mòbil o el tens a sobre la taula? Que lleig! I tots ho fem! Posem una mica de cap al que fem! Si vas al gimnàs, per què tens el mòbil a la mà? Si hi tens les rutines, les pots memoritzar!
Cada vegada som més individualistes, estem hiperconnectats i ens hem aïllat i no és saludable per a la nostra salut mental. Passem d’un extrem a l’altre, si no publiquem és com si no existíssim! I, d’altra banda, hi ha gent que publica la seva vida sencera! Què s’amaga darrere de publicar-ho tot? Inseguretat? Narcisisme? I els que no publiquen res però consulten molt desenvolupen un tipus de comportament compulsiu que es podria substituir per activitats més productives o no, no cal ser productiu sempre! També cal parar i buscar la calma i la serenitat en allò de natural que tenim a prop, per no dir davant els nassos. I no ens oblidem del contacte humà i la calidesa dels nostres estimats.