Dijous 14 de juny del 2012 els militants del PLA elegien Jordi Gallardo president. Amb Gallardo, formaven part de l’executiva: Cristina Lozano, Salús Chato, Juli Minoves, Ferran Costa, Maanan Aouraghe, Judith Pallarés i Anna Piñero.
Se succeïen a ells mateixos, després que, durant vuit mesos, formessin la comissió gestora elegida al 19è congrés del PLA per donar continuïtat a la formació, una comissió integrada per Gallardo, Rossell, Pallarés i Aouraghe, relleu a l’executiva d’Enric Pujal.
Gabriel García Márquez relata a Cien años de soledad la pesta de l’insomni que va afectar Macondo i que va provocar un estrany episodi d’oblit col·lectiu, qualificat per Aureliano Buendía com a “evasions de la memòria”. El fill de José Arcadio idea un sistema per recordar i fer vida normal: es tracta d’escriure-ho tot, així al cap de la vaca es posa un cartell que diu: “Aquesta és la vaca, s’ha de munyir tots els matins perquè produeixi llet i la llet cal bullir-la per a barrejar-la amb cafè i fer cafè amb llet”.
És evident que a Andorra, per a evitar les “evasions de la memòria”, facilitar-nos l’activitat i recordar les rutines obligades, tenim moltes més eines que el procediment dels Buendía. Les agendes, els llibres d’actes i comptables, els arxius físics i digitals, utilitzats per gent amb amplis coneixements i una capacitat d’interconnexió infinitament superior a la dels habitants d’un poblet del Carib colombià, aïllat del món per muntanyes i aiguamolls.
Tenim... o hauríem de tenir? Als congressos o assemblees de totes les entitats socials, els punts obligats de l’ordre del dia són: l’aprovació de la memòria d’activitats i l’aprovació dels comptes; a més, pot haver-hi d’altres. Per a l’aprovació dels comptes, el procediment usual és que el tresorer, abans de presentar els comptes i el balanç, fa la “conciliació bancaria”: compara els apunts comptables interns amb els “extractes ajustats” dels bancs. Si és curós, el tresorer d’una entitat social demanarà també un certificat dels saldos.
Segons les declaracions de Jordi Gallardo, president d’un partit que, si ens fiem del Tribunal de Comptes, deu més de 110.000 euros a una entitat bancària, podem sospitar que, malgrat el seu currículum professional, els tresorers que han desfilat per la direcció del partit dels liberals no han fet mai cap “conciliació bancària” ni les consegüents “depuracions” que recomanen les velles bones pràctiques i exigeixen les normes comptables. No cal ser “MBA per l’IESE Business School” per saber que un deute pot existir, encara que el banc no t’enviï el cobrador del frac; ni tampoc cal que un Aureliano et pengi un cartell de recordatori per contrarestar “l’evasió de la memòria”.
Els canvis de nom i les tàctiques camaleòniques d’algunes famílies polítiques andorranes, dissenyades originalment com un instrument de màrqueting per a despistar electors i munyir vots, han acabat per desorientar-los a ells mateixos. Un senzill canvi de nom –els mateixos gossos amb diferents collars, deia Fernando VII– no pot fer taula rasa de tota una herència, ni per fer veure que comences de zero en un exercici cínic d’adanisme.
Haurem d’esperar el dictamen de la Justícia sobre si estem o no davant un cas de finançament il·legal d’un partit de la coalició de govern. Penso que sigui quina sigui la decisió dels tribunals, Ld’A podria agafar com a himne el Se me olvidó que te olvidé, de Bebo Valdés i Diego Cigala: “Y como nunca te encontré/ Entre las sombras escondidas”: 112.000 euros amagats a l’ombra.