Una professora de francès que sempre està de bon humor em va posar a les mans Vous n’aurez pas ma haine (No aconseguireu el meu odi). Antoine Leris va veure sacsejada la seva vida per l’atemptat terrorista al Bataclan de París i l’escriptura d’aquest senzill llibre l’ha salvat d’embogir de dolor. La literatura i la paternitat li han permès sobreviure. Es nega que el seu fill creixi envoltat d’odi i por; es resisteix a tenir com a eix de la seva vida la violència dels assassins de la seva dona. El llibre, curt i senzill, és interessant en temps de víscera i de pensament únic i també per trencar els estereotips sobre el rol dels pares, un tema poc tractat habitualment. Leris fa promoció aquests dies i parla del paper de la cultura, diu que és una “arma perquè genera possibilitats  d’entendre els altres i la complexitat de la realitat”  i té claríssim que “la cultura és una resposta indispensable davant la desgràcia”. Més clar impossible. La cultura, la literatura per exemple, és refugi i és una excel·lent arma contra el reduccionisme, el maniqueisme i el dogmatisme, i cada cop és més imprescindible. Tu no ets una mare com les altres és una de les novel·les més interessants per evitar aquestes inflamacions del cervell. Angelika Schrobsdorff hi relata la vida de la seva mare i la seva família durant els anys 20 a Alemanya, els primers anys del nazisme, l’exili a Bulgària i el retorn a una Alemanya devastada.

Tu no ets una mare com les altres és una autèntica lliçó sobre la complexitat de la realitat. Hi ha jueus que viuen en una atmosfera asfixiant i arcaica per a la protagonista –una dona apassionada per la cultura–, hi ha persones arrossegades per la família i els interessos econòmics cap al nazisme, però que després salven i ajuden gent en perill, hi ha la filla d’una jueva que festeja amb un nazi, hi ha comunistes alliberadors dels nazis però que construeixen un teló d’acer que fa la vida molt dura, hi ha jueus que pateixen fins a l’infinit (molts) i hi ha jueus (pocs) que, un cop tot ha acabat, aprofiten la seva situació. Hi ha gent que té por, gent que roba i que mata i gent solidària. Hi ha l’horror i la misèria de la guerra i de l’exili. I la gran pregunta sobre com una societat com l’alemanya s’ha destruït d’una manera tan brutal. Un retrat intens de la complexitat del comportament humà i social. Un llibre, més enllà de la història i de la política, sobre individus.

Rafel Nadal reflexionava en la presentació a Andorra de
La senyora Stendhal: “Una cosa és la legitimitat col·lectiva –com és el cas de la República– i una cosa molt diferent és la legitimitat i la responsabilitat individual. En el meu bàndol, que són els republicans, també hi va haver actuacions immorals.” Una novel·la rica de matisos i experiències en aquest sentit és La noche de todos los tiempos, d’Antonio Muñoz Molina, immensa, excel·lent, sobre un arquitecte republicà que viu amb decepció el fracàs dels seus ideals. I podríem continuar la llista sobre bàndols i estereotips i reduccions i herois i traïdors i individus amb Incerta glòria, de Joan Sales, que aquests dies s’estrena al cinema i que té tots els números per ser un èxit com
Pa negre.