Aquests dies de vacances o de mitges vacances serveixen per agafar empenta per al que ens queda de curs lectiu. Després d’aquests dies ens plantarem a mitjans abril, ja amb la recta final a l’horitzó. També per respirar aires d’altres llocs, en el meu cas la Manxa, i descobrir o redescobrir noves converses i sortir dels nostres discursos habituals, allò de la zona de confort i de les idees supremes. Som-hi.
Porto dies donant-li voltes al que és correcte, al que és incorrecte, al contemporani, al postmodern, al que permet evolucionar al teatre. Prometo que aquestes seran les últimes línies que n’escric. He escrit aquí mateix sobre estils diversos de teatre, de les lluites entre dramaturgs i directors, del diví i de l’esnob. Però resulta que un dia seus en una terrassa amb gent que no és del mon teaitreru i quan comences a parlar de projectes, de treball, del teatre en general, del que hi ha a la cartellera, del que es pot veure lluny de les capitals, salta algú i et pregunta: “Per què no es fa teatre normal?”
A mi se’m posen els ulls com plats. No entenc la pregunta. I surten a la conversa comentaris sobre les últimes funcions que han vist: sense decorats, amb pistoles en lloc d’espases, amb el barberillo de Lavapiés endrapant una Coca-Cola...
Em surt la vena cultureta, és clar, i dono les explicacions pertinents. Em miren, m’atenen, i quan acabo el meu speech tornen a preguntar: “Però, i el teatre normal?” Així que toca fer una defensa numantina cervantina de la necessitat d’actualitzar els clàssics, d’acostar el teatre als nous llenguatges, a les noves generacions, i de deixar petits espais (que n’hi ha) a propostes de caràcter arqueològic.
En aquella taula, i al costat dels vins amb DO Mancha, també hi havia un músic. I clàssic, a més. El debat s’allarga, i sosté que si la partitura diu el que diu, per què carai s’ha de canviar res només perquè el director vol posar el seu ego per sobre de Mozart. Amb l’Església hem topat, que era Divendres Sant, i quan surten les patums la cosa es posa seriosa.
Home, li responc amb molta raó, si estic fent una posada en escena de Rigoletto (davant del seu Mozart, el meu Verdi) i necessito (atenció, espòiler) una mica més de drama quan el pobre home descobreix que dintre del sac hi ha la filla i no l’amant, puc demanar-li al director musical que alenteixi una mica el tempo de la dona é mobile sense la veu del Duc. És aquí quan el meu amic, el músic clàssic, em diu que el més probable és que el director musical m’entafori la batuta a l’ull. Que les coses no es toquen. S’imaginen cinc hores de Hamlet? Cal definir el teatre i les adaptacions? O és només l’ego hipertrofiat dels directors? Patim atacs de modernitis? Deixo el debat obert per aquí i tancat per allà. Què és el teatre?
