Evolució, sostenibilitat, congruència

Hi hagué un intermedi a les nostres vides anomenat confinament del qual seria bon indicador no haver de repetir experiència. Vàrem estar reclosos a les nostres llars i semblava que l’efecte pandèmic derivaria en una nova era en la qual la humanitat s’adonaria de les seves limitacions i que calia reformatar. La natura ens enviava senyals i recuperava part del terreny pres. No obstant això, algunes veus ja preveien que no canviaria res, tal com deia el periodista Albert Roig: “Aquest parèntesi només haurà servit perquè cadascú s’atrinxeri en la seva manera de concebre el món (Diari d’Andorra, 23/04/2020)”.
Aquest repertori introductori l’he regirat arran de remirar-me el llibre Evolucions. Imatges d’un país 1900-2004, en el qual a través de comparacions entre imatges antigues i recents, l’inefable mestre Antoni Morell descriu la dicotomia entre passat i present del país tenint en compte la mutació paisatgística.
En aquell llunyà 2004 (!?), a la introducció del llibre feia reflexionar sobre l’aptitud que calia prendre davant aquests canvis i deixava oberta una sèrie de preguntes: Observar i callar? Resar? Plorar? Acceptar? D’aquesta manera intento respondre des del meu conscient i subconscient amb el suplement de l’experiència de l’abans/postconfinament. El despertar del somni i palpar de l’anomenada nova normalitat no difereix en molts aspectes de l’anterior vida: grues en moviment, piconadores, edificis enlairant-se, mossegades a la muntanya i el trànsit rutinari. La realitat es transforma en utopia quan es fa difícil la teòrica sostenibilitat vers un model econòmic que se sustenta en gran part en el creixement urbanístic.
D’entrada cal ser observadors del nostre entorn, no ser agents passius, i si considerem que hem de ser crítics poder expressar-ho malgrat les resistències. Hauria de ser entès i comprès que ser crítics no ens hauria de convertir en enemics de ningú. Perquè callar significa resignació, perdre l’ànima i convertir-nos en autòmats. I ara venen insuflacions de la necessitat de replantejar-nos un model més sostenible malgrat que la canterella sona com a fil musical d’una sala d’espera. I malgrat que alguns considerin que actualment tenim un patrimoni natural poc pertorbat, només cal ser observador del que està succeint. 
En tot cas és evident que no podem canviar d’un dia per l’altre, però malgrat que les circumstàncies obliguen a prendre decisions de manera instantània cal preveure el que ens depararà el futur.
I seguint el fil de les preguntes, malgrat que pregar sigui una opció de creences, la fe no ens atorgarà un miracle si no és amb la convicció de transformar-nos per fer un país més sostenible, però en un ampli ventall que abraci també el component social, humà i solidari. Perquè més enllà de creences, una transformació ha de ser sustentada també en el fet que les administracions siguin exemplificadores i exemplificant. D’aquesta manera ajudarà en la interiorització i calat social  per no haver de plorar i lamentar-nos.
Si realment es vol obrir un nou camí i l’exemplifiquem amb iniciatives com la de candidats a Reserva de la Biosfera, cal ser conscients que cal aixecar l’accelerador de molts aspectes i assumir certes renúncies a més de les derivades de la pandèmia. La sostenibilitat no es pot interpretar a la carta i significa comprometre’s a respectar l’entorn i el medi,  i això inclou tenir en compte riscos naturals i canvi climàtic, i per tant caldria  limitar formigó, cables i grues. I si realment es vol albirar un horitzó, que no sigui només per al 2023 o 2030, ja que també ha d’incloure el demà.
En definitiva, un full de ruta amb elements tangibles i  comprensibles que especifiqui que es vol fer, cap on es vol i pot anar, però sobretot i més transcendent, com es podrà fer. Això o seguir ad aeternum amb els Power Point protocol·laris de les bones intencions.