L’any 2015 ja s’ha acabat, i amb ell un munt de pel·lícules interessants tot i que la tendència de les darreres temporades és  gaudir d’obres de més qualitat en la petita pantalla. Hem somiat com mai amb Inside Out, la joia que va crear Disney, hem patit amb Matt Damon a The Martian (Ridley Scott), ens hem enredat dins de Regresión amb el retorn d’Alejandro Amenábar i ens hem convertit en mafiosos al costat de l’irrecognoscible Johnny Depp en la genial Black Mass (Scott Cooper). A més el 2015 ha significat el retorn de grans clàssics com Terminator, Jurassic Park (World), Mad Max, James Bond i, no cal dir, la molt esperada Star Wars. I una llarga llista de pel·lícules interessants... Però si n’hagués d’escollir una ho tindria clar (bé, potser no tant): 

Ex machina.  
En poques ocasions un director novell ha creat tantes expectatives com ho ha fet Àlex Garland amb la seva opera prima. Amb els seus orígens vinculats a la literatura, ràpidament els seus escrits van derivar cap al setè art. La seva primera novel·la (The 
Beach) es va convertir en un film d’èxit amb Leonardo Di Caprio com a actor protagonista. Van fer el mateix recorregut The Tesseract i The Coma, i va escriure els guions de 28 Days Later, Halo i Sunshine. Per tant, els antecedents retòrics ja deixaven entreveure grans dosis de genialitat.
La sinopsi d’Ex machina és senzilla: un programador multimilionari selecciona, mitjançant un concurs, un jove que treballa en la seva pròpia empresa, amb l’objectiu de passar una setmana en un lloc secret per participar en un test amb un robot femení dotat d’una intel·ligència artificial extraordinària.
El següent diàleg del film resumeix encara millor la pel·lícula:
“— ¿Saps el que és la prova de Turing?
— Sí. Sé el que és. És quan un humà interactua amb una computadora. I si no s’adona que és una computadora la prova té èxit.
— ¿Què implica que tingui èxit?
— Que la computadora té intel·ligència artificial.”
Sobtosament ens trobem dins l’univers de Blade Runner i ens ve a la memòria l’escena inicial del film o inclús el moment en què és Rick Deckard (Harrison Ford) qui fa el test a Rachael, la bellíssima replicant interpretada per Sean Young. Ex machina és sens dubte una més que digna successora de la pel·lícula de culte (¿millor film de ciència-ficció de la història?) que va concebre Ridley Scott, i per la qual sembla que el temps no hagi passat. Tornem, però, a un debat que sembla més actual que mai. ¿Quines conseqüències pot tenir el desenvolupament de la intel·ligència artificial per a l’ésser humà? I ens endinsem en una discussió filosòfica sobre si l’home pot jugar a ser Déu, en una polèmica ètica de si l’ésser humà pot crear vida per sotmetre-la al seu servei, i finalment en una controvèrsia apocalíptica que preveu la possibilitat que aquests robots signifiquin el final de la raça humana a causa d’una hipotètica rebel·lió. 
Ex machina no va tan enllà com Blade Runner, però estudia de molt a prop el comportament dels robots, els seus sentiments, les seves reaccions... ¿O potser realment no senten res i estan programats perquè ho sembli? Precisament la finalitat del test de Turing és esbrinar-ho. Però la pel·lícula no només analitza la conducta de l’autòmat sinó que també desxifra el procediment humà, les seves relacions, les seves ambicions, els seus anhels, deixant en evidència el gran poder d’autodestrucció d’una raça que qui sap si és la més extraordinària de tot l’univers. Precisament, però, aquesta presumpta superioritat pot significar el desencadenant del seu propi extermini. Llavors arribem a la conclusió que sí, que si som capaços de crear robots amb una veritable intel·ligència artificial aquests es revoltaran contra nosaltres, perquè així som nosaltres, i així, segurament, els programarem. 
Al nostre món abunden les armes i escassegen les plomes, les bones plomes, com la d’Àlex Garlant, el qual de ben segur ens regalarà més cinema de qualitat. Dit això no m’agradaria acomiadar-me sense esmentar la nova pel·lícula de Tarantino, The Hateful Eight, actualment en els cinemes, encara que sorprenentment per a mi ha estat una gran decepció. Jutgin vostès mateixos. No apareix en aquesta llista ja que, tot i que als Estats Units s’ha estrenat el 2015, aquí ho ha fet el 2016, any en què s’esperen altres films molt prometedors, com The Revenant, Gods of Egypt o The Conjuring 2: the enfield poltergeist, entre molts altres. “Sayonara, baby.”