Fa unes setmanes el món de la pintura antiga va entrar en un acalorament més que justificat. És l’Ecce Homo una obra de Caravaggio?
Tot va començar quan a la madrilenya sala de subhastes Ansorena li va arribar una obra per a ser subhastada. L’estimació 1.500 euros i atribuït al cercle de Ribera. En l’obra s’aprecia a la perfecció la tècnica del clarobscur característica del Barroc, aplicada per molts artistes del moment influenciats per Caravaggio. Però als experts d’Ansorena se’ls va passar per alt la representació de les dues figures que acompanyen Jesús representades amb un dramatisme notori propi de Caravaggio. Precisament la representació d’aquestes figures són les que van fer saltar l’alarma a experts i professionals. La sospita que l’obra sigui de Caravaggio va fer que la retiressin immediatament de la sala de subhastes, fos custodiada i guardada en una caixa forta i decretada pel govern d’Espanya com a bé d’interès cultural (BIC). Per cert, la celeritat del decret va ser exemplar; pot ser perquè a la dècada dels 70 la pesada màquina burocràtica del govern espanyol del moment va provocar que un Caravaggio exposat a Sevilla per a la seva venda es perdés com a Patrimonio Nacional i es convertís en una obra de la col·lecció del Cleveland Museum.
Sembla una novel·la policíaca, entusiasma tota la trama. Però és una excepció que sorgeixin obres de gran rellevància? No, no és una excepció, és més habitual del que es pensa.
El 2014 es va trobar a les golfes d’una casa de Tolosa un altre Caravaggio. L’Estat francès, en considerar-ho un tresor nacional, va bloquejar-ne l’exportació.
La història del Salvator Mundi tampoc deixa de fascinar, puix que és l’única obra de Leonardo que ha estat en mans privades. Adquirida el 2005 per 10.000 dòlars per una immobiliària de Nova Orleans que també negociava amb art i amb un recorregut espectacular: passant per diferents cases de subhastes i exposada a la National Gallery de Londres per finalment ser subhastada el 2017 per Christie’s per més de 400 milions d’euros.
El 2015 un antiquari va comprar una obra per 40 € que avui s’atribueix a Goya.
El 2009, una dona de Virgínia va comprar un quadre de petites dimensions representant un senzill paisatge fluvial. Va pagar per ell la irrisòria xifra de set dòlars. Anys després, el va voler vendre a una casa de subhastes, i és aquí on es va desvelar que la peça era un autèntic Renoir del 1879.
El 2006 va aparèixer tirat en magatzem de Nova York una obra desapareguda de Roy Lichtenstein.
A la dècada del 1980 un historiador de l’art va comprar una obra anònima a una botiga de Girona per 150 euros, va resultar ser el Naixement intrauterí de Salvador Dalí.
I així moltes i moltes més.
Però no solament surten a la llum obres de grans mestres, sinó que amb freqüència els que ens dediquem al món de l’art veiem com obres o peces rellevants sorgeixen al mercat, embolicades per històries fascinants.
El 2014 una dona de Compiègne, París, va portar a una casa de subhastes el que creia que era una icona russa d’escàs valor que tenia penjat al costat de la cuina. Va resultar ser obra del mestre italià Cenni di Pepo Cimabue (segle XIII). El va vendre per 24 milions d’euros.
Fa poc un senyor va comprar en un mercat d’objectes de segona mà un bol xinès per 35 dòlars i sense saber-ho comprava una peça corresponent a la dinastia Ming (1368-1644). Va ser subhastada a Nova York per 720.000 dòlars.
Jo mateixa, no fa molt temps en una col·lecció de la qual en feia la taxació i valoració, va aparèixer un aiguafort de gran format. Després d’investigar i estudiar ha resultat ser una obra de Cochin encarregada per Lluís XIII.