Ja em sabran disculpar, però torno despistada i se m’escapen la major part de les coses que la candent actualitat s’ha deixat per aquí aquestes tòrrides setmanes. En una ullada ràpida a l’abandonada safata d’entrada, rescato la iniciativa dels Comuns per demanar millors connexions en autobús amb Lleida. Ja saben, és previsible que tots, tard o d’hora, necessitem desplaçar-nos a l’Arnau de Vilanova. Per nosaltres o pels nostres. No sempre conduir serà una opció, potser.
Em sumo a la recollida de signatures. Amb entusiasme. Però també amb aquesta devastadora sensació d’abandonament en què podem caure els habitants de l’Alt Pirineu (ho dic bé, Amadeu?) si examinem de prop els serveis bàsics en què fem curt. Començant pels sanitaris i seguint pel transport públic, la falta d’una economia autènticament dinàmica que garanteixi que joves i grans ens vulguem quedar a viure per aquí o una oferta cultural i d’oci a l’altura de les expectatives dels diferents grups humans. Especialment dels que no tenen possibles per desplaçar-se.
Servidora, que comença a albirar –i somiar: si hi arribem allà– els daurats anys de la jubilació, pensava inicialment que aquest seria un bon lloc. Cada dia en tinc més dubtes, sobre si aquest és un territori amigable que garanteixi qüestions com una òptima atenció sanitària o la garantia de poder-se desplaçar quan ja no es pot fer pels propis mitjans i no es vol dependre de l’amabilitat i el temps dels altres.
Potser arriba el moment que els ciutadans (i no la ciutadania: no deixem que la nomenclatura ens cosifiqui) comencem a exigir en veu molt alta als que hipotèticament estan ahí per resoldre-ho.
