Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Climent Miró

Climent Miró

Historiador

 

 

Exilis




La Roser Porta ens feia avinent aquest dilluns en la seva columna d’aquest diari un interessant article, Pors i exilis, on esmenta el dossier que la revista Cadí Pedraforca ha dedicat a la retirada i l’exili de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Tothom coneix vivències de persones conegudes o de la pròpia família, dels padrins o dels pares, depenent de la nostra edat, que van haver d’emprendre aquest camí. De fet, la majoria de conflictes, amb o sense armes, que contenen violència política poden acabar amb exiliats. Que en rebin la consideració per part de  qui ha exercit aquesta violència ja és una altra qüestió. Aquest també és el cas de molts civils i militars republicans que van deixar majoritàriament les seves llars aquells primers mesos del 1939. El bàndol que guanyà la guerra els tractava amb els pitjors qualificatius i no tingué cap mania a donar el vistiplau perquè molts fossin internats en camps d’extermini durant la Segona Guerra Mundial. Es tractava de la derrota total de l’enemic. Res de nou, en les conseqüències humanitàries de conflictes.
Existeix un altre exili del qual no se’n parla gaire, que és el de la gent que va restar a casa seva, molts amb familiars refugiats a l’estranger. Em refereixo a una mena d’exili, que voldria anomenar interior, que es vivia amb silenci i el cap cot. Aquest exili es portava de moltes maneres i no sempre de manera voluntària. Calia sobreviure en la nova situació.
Molts familiars d’exiliats vivien sota el prisma de l’eterna sospita i havien d’empescar-se-les per passar desapercebuts en aquell clima de paranoia social. En molts casos, la penúria econòmica i la constant vigilància comportaren que força gent emprengués el camí de l’emigració, deixar aquest exili interior per retrobar-se amb el parent refugiat que havia refet la seva vida en algun altre país. En aquella nova llar podrien viure amb certa dignitat allunyats de mirades sospitoses.
Molta altra gent, adoptà la via de l’exili interior interpretant un paper o personatge, que tant podia passar desapercebut com podia prendre part d’alguna de les estructures socials del règim, des del sindicat vertical d’estudiants durant la seva vida universitària o amb una exemplar vida moral que acordés amb els principis de l’Estat.
Un d’aquests exilis interiors és el de Josep Pla, que, paradoxalment, després d’haver col·laborat amb el franquisme, va comprovar les conseqüències d’aquella victòria en la repressió que es patia a la ciutat de Barcelona. Josep Pla va iniciar el 1939 un exili interior amb un perible pel seu nadiu Empordà: primer a Begur, després a l’Escala, per acabar el 1948 a la seva casa pairal, el mas Pla de Llofriu. Com bé explica Borja Vilallonga en l’article El Mas de Josep Pla (El Temps, núm. 1.843, 7-10-2019): “Pla es va abocar a la intensitat del paisatge, dels pobles, de la seva gent i de la tradició.” De fet, en aquest exili interior, “Pla va poder cultivar la seva llibertat”.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic