Ja he fet tard. Com quasi sempre. Estan cobertes, les places convocades pel Vaticà per al curset d’exorcismes per telèfon. Per si no en tenim prou amb les teleoperadores que t’atenen en un llenguatge estrany quan creus que estàs trucant a la seu central de Jazztel a Alcobendas i et responen des de Fquih Ben Salah, o amb els màsters del dimoni, que ara, ves per on, apareix la Santa Seu com si fos la teletenda a casa per regalar títols a l’estil universitat rei Juan Carlos I. Hi haurà una nena com la de l’Exorcista posseïda com una cabra boja i, de sobte, sonarà el telèfon i, en comptes d’una enquesta del CRES i d’algú que et vol vendre una assegurança, apareixerà una veu dient el Regna terrae, cantate Deo,/psallite Domino, Tribuite virtutem Deo./Exorcizamus te. I, de l’ensurt, desapareixerà el dimoni, de cop, amb la mateixa velocitat que sorgeixen fuites d’aigua a l’avinguda Meritxell.
De feina no els en faltarà, als exorcistes telefònics, sobretot amb els polítics, perquè n’hi ha alguns que fan pactes diabòlics, ja no només per continuar en el poder, sinó per presentar-se a les eleccions en coal·lició. Però, amb l’afany del poder, obliden que el dimoni es cobra els favors, condemnant-los a una vida sense caps de setmana lliures, a anar a totes les festes de fi de curs, a les múltiples activitats de les llars de la tercera edat, a l’apassionant conferència sobre “el cicle reproductiu del caragol bover”, a cantar nadales i caramelles amb l’Agrupació de Cors i Danses de Camp Ramonet i a anar el proper dissabte a la festa de Canòlich reconvertida, aquest any, per l’ambient preelectoral, en la Nostra Senyora del Vot Útil i del Pacte. Aquesta sí que és una manera de vendre la teva ànima. I la teva vida a canvi d’una cadira. Això, i sempre que no aparegui un vídeo del polític robant donettes en un Carrefour Express i que se sàpiga que el seu únic màster és el de l’univers, cursat al planeta Eternia amb els professors Skeletor i He-Man.
En canvi, el dimoni sol ser molt menys exigent amb els cantants i artistes com Ricky Martin o Gloria Estefan, que segueixen la santeria, aquest conjunt de creences religioses que fusionen la religió catòlica amb la religió tradicional ioruba. De Julio Iglesias es comenta que, després de l’accident de cotxe que va tenir a principis dels anys seixanta quan volia ser porter del Reial Madrid, el seu pare va anar a Haití per parlar amb dos santeros amb la finalitat que el fill pogués tornar a caminar, i la cerimònia demoníaca es va fer a Torremolinos, un lloc amb molt glamur, però ben poc místic i espiritual.
No només va tornar a caminar, sinó que també va començar a cantar. El dimoni només el va condemnar a seguir cantant allò de “soy un truhán, soy un señor” per a tota l’eternitat. I a deixar-se fotografiar sempre pel mateix costat de la cara i a fer-se empelts de cabell. El dimoni no va tenir en compte que ens condemnava a tots a escoltar-lo també per a l’eternitat. Peccata minuta perquè ha quedat demostrat que al dimoni li cauen millor els cantants que els polítics. Per alguna cosa deu ser.