Ho poden comprovar a les hemeroteques: quantes vegades un conciutadà nostre ha aparegut per mèrits propis i amb legítim orgull –descomptin aquí escàndols bancaris, publicitat institucional i reportatges d’ocasió que busquen l’anècdota pintoresca– a les pàgines del Times, del Washington Post o del New York Times, per dir només tres de les catedrals del periodisme anglosaxó? Doncs aquesta autèntica proesa és la que va protagonitzar el massanenc Edward Allcard, traspassat a finals de juliol i a qui la premsa internacional –la que acabem de dir i molts altres, busquin, busquin– ha dedicat les últimes setmanes una notable atenció en forma d’obituaris considerablement extensos i sorprentment documentats. Un desplegament que confirma la passió anglosaxona pel noble art de la nota necrològica i que de passada ens posa davant d’una desagradable realitat: el silenci que –amb l’excepció d’aquest diari, perdonin la immodèstia– ha merescut a la premsa local el traspàs d’un dels navegants solitaris més importants del segle XX. Silenci que apunta no només a un desconeixement literalment oceànic sinó també en aquest sostre de vidre que perdura encara que no ho sembli i que impedeix que alguns considerin seva –nostra– la vida i l’obra de la (en molts sentits) extraordinària comunitat d’expatriats instal·lada entre nosaltres. No calia probablement cap homenatge pòstum –el Comú ja en va celebrar reglamentàriament el centenari–, però que per saber la peripècia d’un veí de l’Aldosa hàgim hagut de recórrer al Times no deixa la professió en gaire bon lloc. De veritat que no mereixia ni un breu? No sé si el que sobra són notícies o prejudicis, indiferència o ignorància. Triïn.
