Fa uns anys, al final del mes d’agost, un servidor es trobaria en plena preparació de les classes d’Història Contemporània que impartia als alumnes de segon de batxillerat. Un temari que abraçava esdeveniments des de la II Guerra Mundial fins a l’actualitat. Un dels temes que em resultava més complex d’explicar era el que feia relació al conflicte araboisraelià, que havia marcat l’evolució de bona part d’aquell període. Tampoc era gens fàcil preparar un examen per avaluar-lo.

Recordo que, generalment, els professors recorríem a una sèrie de mapes on quedava ben palès com el territori de Palestina havia anat minvant fins quedar reduït a unes poques taques disperses, com cagades de mosca al mapa de la zona. A cada esdeveniment, a cada conflicte, a cada acord els palestins perdien un llençol de la seva terra: la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948, la guerra dels Sis Dies o la del Yom Kippur, els acords de Camp David i d’Oslo, l’aixecament dels murs, els assentaments il·legals, les intifades...

A més de recordar els fets, procurava que els alumnes es formessin una opinió raonada, personal i crítica sobre el tema. Comentàvem fotos i articles des de diferents punts de vista. La conclusió més generalitzada era que tot plegat havia estat un fracàs llarg i dolorós i que la població civil n’havia pagat les conseqüències. La imatge de nens palestins llençant pedres contra els tancs Merkhava de l’exèrcit israelià era una metàfora prou eloqüent de la lluita de David contra Goliat.

No puc imaginar com abordaria avui el tema davant de vint alumnes expectants. Què els explicaria. Quina imatge triaria perquè la poguessin comentar en un examen. L’atac de Hamàs el mes d’octubre? Les ciutats arrasades? Els nens desnodrits? El repartiment de menjar sota una pluja de foc? La recreació de la Franja convertida en un ressort per a turistes rics? Ja no em serviria la conclusió que el conflicte de Palestina ha estat el gran fracàs del segle XX. Caldria buscar un terme més adient a la realitat actual. Ignomínia insuportable? Infàmia històrica? Ni tan sols la comunitat internacional ha estat capaç de complir la promesa de reconèixer el dret dels palestins a tenir un Estat propi, una terra segura, una oportunitat de viure amb un mínim de dignitat. Sempre hi ha arguments, interessos i conjuntures que ho impedeixen. Només cal que ens fixem en la tebiesa i la precaució poruga amb què parlem del tema aquí a Andorra. 

Però si acuso les organitzacions i els governs d’haver fracassat durant dècades, he d’acusar-me a mi mateix d’inacció, de passivitat, de tancar la televisió quan apareixen les notícies sobre Gaza. Fins i tot vaig estar a punt de no escriure aquest article i substituir-lo per un relat sobre un amor d’estiu, com els que abunden a la premsa el mes d’agost. Al cap i a la fi, de què servirà que jo, columnista insignificant d’un país també insignificant, em posicioni contra l’horror perpetrat pel govern de Netanyahu? Aturaran les meves paraules els tancs preparats per a la batalla final? És clar que no, però com a mínim deixo constància del que penso: no hi ha cap argument, context o relat històric que justifiqui el genocidi actual de Gaza. Quan estudiàvem l’holocaust nazi, sempre comentava als alumnes la frase de Burke: "Per tal que el mal triomfi, només cal que els homes bons no facin res".