L’altre dia veia un vídeo que penjaven els banders d’un exemplar de trencalòs que sobrevolava el cel andorrà. Es tracta d’un animal majestuós i, al mateix temps, molt necessari en l’equilibri de l’ecosistema, la presència del qual al país eleva el nostre patrimoni natural a uns nivells elevats. Fa cosa d’un mes, vaig tenir el privilegi de contemplar aquesta meravellosa bèstia a pocs metres de distància. No va ser la primera vegada, però impressiona igualment repetir.
Em disposava a fer una nova visita guiada al Santuari de Meritxell (ja veuen que els camins del periodista són inescrutables) a un matrimoni d’Igualada. Estàvem plantats davant de l’església antiga –cremada i restaurada– i de cop i volta van aparèixer a la nostra esquerra, a la mateixa altura que el temple, quan normalment volen alt sobre les muntanyes. Segurament havien detectat menjar, però el cas és que uns quants exemplars de voltor comú i trencalòs ens van dedicar un espectacle d’alt voltatge de franc que va deixar en segon terme la llar de la nostra verge més apreciada. El matrimoni i jo estàvem al lloc adequat i en el moment adequat i vam ser-ne espectadors a primera línia durant uns intensos minuts.
No és aquesta l’única opció per contemplar la biodiversitat present a Andorra. Els que passegem sovint pel passeig del riu d’Andorra la Vella tenim el privilegi de poder veure l’ocell més formós i elegant de l’hàbitat aquàtic: el bernat pescaire, tot i que s’ha de dir que la majoria ni se’l miren, ja que estan més preocupats de córrer i córrer com si d’això en depengués la seva supervivència, alt representant inclòs. Mentre a l’estiu es pot veure fàcilment als aiguamolls de l’Empordà o al delta de l’Ebre, en aquesta zona del Pirineu només es deixa veure a l’hivern, ja que a les èpoques de calor viatgen al nord d’Europa. Al mateix hàbitat tenim un altre inquilí d’allò més vistós: la llúdriga. Això sí, en aquest cas cal tenir més paciència i dedicació, perquè veure-la no és tan fàcil, ja que es tracta d’un animal bellugadís i esquiu. Si tens molta sort, dos al preu d’un: bernat i llúdriga.
Dic tot això perquè em sembla molt necessari ressaltar la riquesa del patrimoni natural de què disposem en aquests temps de creixement desmesurat, un fet que perjudica els hàbitats d’aquestes espècies, i també perquè darrerament sembla que s’ha instal·lat la idea que nosaltres, els humans, els reis del planeta que tot ho podem decidir i manipular a la nostra conveniència, tenim dret a decidir de quina espècie hi ha excés de població i, per tant, podem exterminar la quantitat que més ens plagui, amb una naturalitat que fa esgarrifar. Em refereixo, ja ho hauran endevinat, a la decisió de la Generalitat d’eliminar la meitat de la població de senglars present a Catalunya, amb l’excusa de la pesta porcina africana, una malaltia que ha anat com a anell al dit a aquells que ja prèviament els molestaven aquests animals.
Ara són els porcs, abans eren els conills i demà seran uns altres. Entenc que treballar al camp és dur, però vivim al planeta Terra, i en aquest planeta no estem sols, hi ha animals salvatges, així que voler treure’s de sobre tota aquella espècie que posi en risc aquesta activitat no em sembla una solució realista ni, per descomptat, encertada. Cal no oblidar que si determinades espècies han proliferat més del compte és perquè prèviament, els mateixos que ara es queixen, es van encarregar d’eliminar els seus depredadors naturals: el llop, l’os, el linx o la guineu. Per sort, el llop i el linx han tornat pel seu propi peu, en nombre molt reduït, però van fent, mentre que l’os s’ha hagut de provocar i la guineu resisteix, però no és suficient. Només demano que abans d’optar per l’extermini com a solució fàcil, els implicats s’adonin que estem davant d’un problema complex que demana solucions complexes.
