¿Fa vergonya demanar ajuda?

Dia sí dia també sentim que en aquest país la gent té vergonya de demanar ajuda. Les famílies tenen vergonya de demanar beques perquè els fills facin activitats. La gent gran té vergonya de demanar prestacions socials per cobrir les necessitats bàsiques o per fer activitats esportives, per posar només algun exemple. I abans de fer aquest pas, de rebaixar-se públicament a dir “no puc pagar-ho”, es prefereix deixar de fer coses. Prescindir-ne. Però ¿per què ens fa vergonya demanar quan ens sobra mes al final del sou? No tenen pas vergonya els concessionaris d’automòbils de demanar ajudes per tenir més vendes de cotxes. Ni les empreses constructores, que reclamen ben sovint fons públics per generar feina en el sector. Fins i tot el Govern ha acabat instaurant programes específics (el Pla Engega, el Pla Renova...). I ben segur que tampoc ens sap cap greu aparèixer públicament com a beneficiari d’alguna d’aquestes subvencions. Deu ser perquè en el cas que algú se n’assabenti sabrà que ens hem gastat un bon grapat d’euros en un cotxe supermodern. Si tenim vergonya de demanar ajuts socials, per a qüestions bàsiques per a la vida, és perquè la pobresa, en aquesta societat, està mal vista. Perquè s’acaba culpant el pobre del seu fracàs. Del fracàs de ser pobre. Es personalitza, doncs, un problema social i se’n fa un problema individual. Perquè potser pensem que ja és normal que hi hagi persones que viuen sense res. O amb molt poc.