Fa una pila d’anys, un anunci de la direcció general de trànsit espanyola, comparava una cua en una carretera amb els passos d’una processó de Setmana Santa. Al so dels tambors i les trompetes, aquella massa de vehicles anava avançant i aturant-se tot fent ziga-zagues, com si es tractés de les oscil·lacions d’un dels Misteris. Als nostres dies, les cues ja formen part de les tradicions pròpies d’aquestes dates. La notícia, sens dubte, ens la donaria l’efecte contrari, tal com es va poder comprovar durant la pandèmia, quan la circulació es va reduir al mínim. Es  tracta, però, d’un dels  fenòmens més igualitaris, ja que tant fa cua un vehicle que ha costat vint-i-cinc mil euros, com un que n’ha costat tres-cents mil.  

Ja el 2017, el diari La Vanguardia publicava un article que ens feia saber que alguns estudis apuntaven que destinàvem una mitjana de quatre anys de les nostres vides a fer cua.  Desconec si el dia del judici final, se’n faran ressò i ho podrem fer servir per a millorar la sentència. De fet, aquesta estadística no només inclou les que fem al volant. Cal afegir-hi les que ens toca fer per aconseguir una gestió, als museus, als aeroports. Clar que aquestes darreres ja no són tan equànimes. Els diners permeten que algú altre et faci les gestions, pagar més per entrar en un museu abans i fins i tot gaudir d’un avió privat.

Dit així, pel broc gros, quatre anys se’ns poden fer una muntanya. És el temps necessari, per exemple, per a completar una llicenciatura o un doctorat. I si fem cas de l’escriptor Malcon Gladwell, en aquest lapse de temps hi caben de sobres les 10.000 hores que calen per a convertir-se en un expert en qualsevol matèria. Des d’aquesta perspectiva, sens dubte, malbaratem el temps fent cua. Clar que, amb l’arribada de les noves tecnologies, aquesta sensació potser s’atenua. De fet, els dediquem molt més temps. I com no podia ser d’una altra manera, el temps de fer cua se superposa al temps de consulta de mòbils i altres pantalles. En tot cas, encara no he conegut ningú que aprofiti l’estona de la cua per a fer mindfulness o fins i tot una mica de gimnàstica.

Acostuma a ser un lapse de temps del qual ens queixem. Sempre hi ha, però, excepcions. L’exfutbolista Gica Hagi  anava a buscar les cues a propòsit perquè li encantaven. Deia que era originari d’un país, Romania, on només quatre gats gaudien de vehicle propi. Els col·lapses dels carrers de Madrid o Barcelona li semblaven signe d’opulència i benestar que no trobava a casa. Amb tot, cada cop que faig cua, i abans de queixar-me, recordo les paraules d’un empresari andorrà que m’advertia tot seriós: “Preocupa’t pel dia que no et queixis perquè fas cua a Andorra, perquè voldrà dir les coses aniran mal dades”.