¿Faltats d’‘arraigo’?

La paraula arraigo és espanyola. Fa referència, entre altres accepcions, a la sensació, propera al sentiment, de pertànyer a un determinat lloc o cultura. En català n’hauríem de dir arrelament, però mirant alguns escrits de segles passats que fan referència al nostre petit racó de món, es parla més d’un cop d’aquest arraigo com si fos un valor o una característica que calia demostrar per poder optar a certs càrrecs o funcions. L’objectiu aquí no és debatre si s’ha de dir arraigo o arrelament, sinó reflexionar sobre la vigència del concepte...

Demostrar arraigo, antigament, portava implícit que es coneixia el territori, que es valorava i es defensava. Que se’n coneixia el funcionament institucional, les peculiaritats, les mancances i els avantatges. Que es comprenia i que hi havia un vincle intangible però certament visible entre la persona i el lloc.

I de retruc, entre la persona i els costums, el tarannà o l’essència de la comunitat que viu en el lloc. ¿Com es valorava l’arraigo? Doncs no ho sé... ¿Algun especialista a la sala? El cas és que era tingut en compte a l’hora d’escollir determinades persones per a determinats afers. ¿Com en diríem avui? ¿Experiència demostrable en coneixements del territori? ¿Superació d’una prova de coneixements del país? Opcions prou vàlides. Però hi ha una dimensió que aquestes proves no consideren, i és aquesta dimensió més profunda i sentimental que no accepta ser quantificada de l’1 al 10. Té a veure amb l’empatia que podem sentir envers allò que ens envolta. Té a veure amb mirar-se Andorra des de dalt d’un pic i sentir-se part de tot plegat.

No es neix amb arraigo. S’adquireix. A poc a poc. Deixant que el mateix territori embolcalli les persones, les fascini i acabi fent-les una mica seves. Però cal apropar les persones al seu propi entorn, convidar-les a descobrir el que tenim davant dels nassos, provocar una mirada diferent sobre tot allò que veiem cada dia i que acaba generant indiferència.

Els éssers humans necessitem referents. També territorialment. Si Andorra no ens proporciona sentiment d’arrelament el buscarem més lluny. L’arraigo crea persones implicades, inquietes i participatives, ja sigui en l’àmbit polític, cultural o de creació d’iniciatives empresarials estretament lligades al territori. En un moment que ens queixem d’una certa falta de tot plegat, potser seria bo preguntar-se si, en menor o major mesura, el problema no podria venir que ens sentim més d’altres llocs que no pas d’entre les muntanyes que ens envolten. ¿Com porteu l’arraigo al nostre petit país?