Fans de Pessoa

Fullejo un meravellós llibre que vinc de comprar a una de les set llibreries que s’han obert a Calonge, sota l’impuls de l’Ajuntament, el darrer desembre. Potser fullejar no és el verb correcte perquè el que faig és desplegar-lo: el que tinc a les mans és la Planta de Lisboa, un mapa fruit d’un projecte creatiu d’una eina per endinsar-se al cor literari de les ciutats. Aquí, el cor literari és el Livro do Desassossego. 
Alguns dels desassossecs de Pessoa ja s’anticipaven en L’educació de l’estoic, publicat amb l’heterònim de Baró de Teive: “L’escrúpol de la precisió, la intensitat de l’esforç per ser perfecte, lluny de ser estímuls per actuar, són facultats íntimes per a l’abandonament. Més val somiar que ser. És tan fàcil veure-ho tot aconseguit en el somni!” 
El poeta de la Rua dos Douradores desenvoluparia aquesta idea en la seva reflexió del Livro que intitulava Manera de bé somiar: “Ajorna-ho tot. Mai no has de fer avui el que també es pot deixar de fer demà. Ni tan sols cal que es faci alguna cosa, demà o avui. Mai pensis el que faràs. No ho facis.”
Savis consells, avui seguits al peu de la lletra per alguns polítics que han abraçat el noble ideal d’ajornar les decisions i les accions. En alguns països, on la demoscòpia és una part fonamental de la pràctica sociopolítica, l’estratègia de diferir (procrastinar és el mot de moda) sembla que respon a interessos electorals quantificables. 
A Andorra, país en el qual l’estadística és una eina també ajornable, el costum de posposar forma part de la nostra idiosincràsia: no cal tenir unes expectatives de rendiment electoral per posar en marxa els mecanismes que neutralitzaran els nostres estímuls per actuar. 
Aquesta mentalitat col·lectiva, hereva d’un manual (Digest?) de la inèrcia, consisteix que, a diferència dels comportaments patològicament activistes d’altres pobles, nosaltres no necessitem un temps de reflexió per actuar amb millor criteri. De fet, aquesta aversió a l’actuació pensada, és perfectament compatible amb la decisió irreflexiva i arravatada per satisfer capricis, enveges, ambicions personals o interessos poc confessables. Anys o dècades d’inacció poden deixar pas a unes compulsives ganes de fer sobtadament qualsevol cosa per a compensar la paràlisi prèvia i, de pas, venjar-se d’un enemic. 
En aquest sistema, el dubte i la reflexió pròpia no hi tenen cabuda. Els ineptes per a l’acció que ocupen el poder, aquests fans incondicionals de Pessoa, han fet seu l’aforisme “més val somiar que ser”. Els darrers anys, a Andorra es practica l’elucubració pagada; uns polítics encimbellats en el poder, sense conviccions ni personalitat, buits d’idees, incapaços de reflexionar per si mateixos, busquen l’excusa a la seva inacció en informes jurídics, estudis de viabilitat i altres papers que no passen de ser un oníric argumentari electoral. 
Tenim prou exemples de fantasieigs d’aquesta mena en els darrers temps: l’informe sobre l’avortament (encara sense desvelar qui el va encarregar) o l’informe jurídic fantasma del Comú d’Escaldes-Engordany sobre l’Ordinació de la Comissió de gestió de la vall del Madriu-Perafita-Claror, o l’estudi farcit d’errors “relatiu a la viabilitat de la utilització d’un transport segregat”, presentat pel ministre de Presidència; informes per a no actuar, per fer un etern bany de calaix o per decidir encomanar un altre informe.      
“Perdre temps comporta una estètica”, deia Pessoa. I apuntalava: “La impaciència és una barroeria”. Els pacients capitans del vaixell Andorra naveguen amb desimboltura sense saber de quin port han sortit ni a quin port es volen acostar. 
I si no fos estètica, sinó ignorància i mandra?