Després de la –dolça, orgullosa i satisfactòria– ressaca del cap de setmana passat amb el Festival Ull-Nu –formo part de l’organització–, aquest diumenge toca estar pendent dels premis cinematogràfics per antonomàsia: els Oscars.
I tot i que amb prou feines recordem els guanyadors de l’any immediatament anterior (de debò: facin l’experiment), cada any al voltant d’aquests premis es debat sobre quina serà l’escollida com a millor pel·lícula o, en un fenomen que mai acabaré d’entendre i que els mitjans s’obstinen a perpetuar, quina s’endurà més estatuetes. Com si el nombre d’Oscars, ja només en les nominacions, decidissin la qualitat d’una pel·lícula en comptes de marcar, simplement, quines creuen els acadèmics que són les que destaquen durant l’any en una o diverses categories en particular. Vivim en un món on quantitat és sinònim de qualitat.
En tot cas, i deixant de banda que molts reneguin d’aquest tipus de trofeus i cerimònies per premiar una obra artística (on a part de criteris ètics i estètics, de forma i contingut, entren en joc valoracions subjectives), que no deixen de ser, també, uns premis que atorga només un sector de professionals de la cinematografia de Hollywood (la major part d’ells actors, per cert) i que, per tant, és només l’opinió d’un grup de persones moltes vegades condicionada, a més, per estratègies comercials i/o altres elements externs a l’estricte valor artístic de l’obra, el que no es pot negar és que una gran part del món estarà pendent del resultat de la cerimònia.
I com cada any, sempre hi ha una pel·lícula a batre. Enguany li ha tocat el torn a La La Land, que té catorze nominacions i que s’ha convertit en un fenomen que va més enllà de l’àmbit cinematogràfic. I com passa amb tots els fenòmens, existeixen dos blocs d’opinió, hiperbòlics i antagònics: o és una meravella i necessitàvem un film així, optimista i agredolç, o bé està sobrevalorada i no es mereix tantes nominacions (en un exemple de la confusió que els comentava més amunt...).
En tot cas, tot i que soc un cinèfil que relativitza els premis i no creu a valorar una obra per sobre d’una altra, també gaudeixo amb aquest tipus de cerimònies i tot el que les envolta, i per això estaré molt pendent del resultat dels premis d’enguany. Perquè així som els humans: contradictoris per natura. Podem tenir principis i sabem que vivim en un món que no és perfecte, però ens encanta oblidar-ho, de tant en tant, per gaudir d’una mica de fantasia i frivolitat.
