Farcit i osses

Demà serà Dijous Gras, el dia que encetem el cicle del Carnaval, que com bé sabem, donarà entrada a la Quaresma, que arrencava el dimecres, anomenat de Cendra. Si em permeteu, avui m’agradaria parlar-vos del Carnaval que tenia lloc al territori veí de l’Alt Urgell més proper a Andorra, en què els fadrins major i menor tenien cura de la bona direcció d’unes festes, presidides pel Carnestoltes, que contemplaven danses com els balls de bastons o el del tio fresco als pobles més muntanyencs, i el Cerdà, el de l’Indiot, i altres com el de la Garrotada a la Seu d’Urgell. I en aquesta població, cal no oblidar la coral de l’Estudiantina, hereva de la que ja sortia al segle XIX, que ha sortit força dissabtes fins que la maleïda pandèmia ho ha aturat.

El Ball de l’Ossa, que a Andorra sortosament hem recuperat, el trobem documentat a les poblacions de Pallerols del Cantó, Castellbò i la Seu d’Urgell, on encara a les primeres dècades del segle XX la treien a passejar pels carrers, amb l’omnipresent figura del caçador, que la va sobreviure fins poc abans de la Guerra Civil. En algunes poblacions l’ossa es va treure a ballar fins ben entrat els anys 60, com a Vilanova de Banat, que encara la feu dansar el 1961.
D’aquestes passejades sortosament n’han quedat testimonis gràfics de gran valor. El programa Connecta Lleida Pirineus, de Pirineus Televisió, que podem sintonitzar a Andorra, retransmetrà avui a les 18.30 hores un directe des d’aquesta població que ens aproparà testimonis vivents d’aquesta antiquíssima tradició vinculada al Carnaval.

A les cases el plat estrella era el farcit, o facit, com diu la gent del país, que difereix una mica en els ingredients del que fan a algunes contrades del Pallars. En destaquem l’omnipresent ou, l’arròs, la cansalada viada, les panses, l’all, el julivert i la necessària sal. Tot barrejat constitueix el farcit del tacó o ventre de porc. Una altra versió prescindeix del tacó i el serveix emplatat.

Els tancaments per jubilació de les cansaladeries han provocat que a la Seu d’Urgell cada cop costi més trobar botigues que venguin aquest plat carnavalesc. Recordo per la seva exquisidesa el que preparaven el Ramon Moliné Cauba i la Teresa Grau Olm de ca l’Armenter a la seva botiga del carrer dels Canonges. Ben poca gent el fa avui a casa amb el tacó, de fet, la majoria que en cuina prescindeix del ventre i en prepara la versió que jo en dic emplatada. Des de Sort, al Pallars, avui en recuperen i promouen el consum, esperem que a la ribera de la Seu s’animi la gent i també es faci aquest pas abans que sigui massa tard. Els excessos festius i culinaris del Carnaval, que posaven fi al període més cru de l’hivern, constituïen en temps dels nostres padrins una mena d’oasi gens habitual en una societat parca i austera.